Sant Pere de Torelló

Les primeres notícies documentals de l'església daten del 1057. Al voltant de l'església sorgí un petit nucli de poblament o sagrera que gairebé desaparegué durant el segle XIV. Aquest fou l'origen del poble de St. Pere de Torelló. En augmentar la població durant els s. XVI i XVII l'església es féu petita i es decidí construir-la de nou. Així, el 1727 s'inicia la nova construcció que s'inaugurà el 1764, seguint el model que usaven els Morató al construir la majoria d'esglésies parroquials de la comarca. Consta l'existència d'un conjunt de retaules realitzats durant el s. XVIII al taller dels escultors Real de Vic que desaparegueren durant la Guerra Civil. Durant els s. XIX i XX s'han fet diversesmodificacions que no afectaren l'estructura general de l'edifici excepte l' ampliació que suposà la construcció entre 1803 i 1809 de la capella del Santíssim, on hi ha les tombes del frare agustinià Isidre Badrena, el Dr. Joan Josep Castanyer i Ribes (bisbe de Vic del 1857 al 1865) i del Dr. Pere Cases, fundador del convent de les carmelites de la caritta de Sant Pere de Torelló el 1849.

El campanar és un dels elements comuns en les esglésies que construïen els mestres de cases de la família Morató a la comarca d'Osona, però en època medieval era un element identificador de les esglésies romàniques de la comarca. El de Sant Pere de Torelló formava part del projecte de l'església i el 1864 s'hi afegí un rellotge a la part superior de la torre.