La canonica institutio , que recollia i ampliava la Regula vitae communis (escrita entre el 751 i el 755) del bisbe Crodegang de Metz, serví de norma obligatòria per a totes les canòniques de l’imperi ran del concili d’Aquisgrà (816), presidit per Lluís el Piadós i Benet d’Aniana. D’aquí ve el nom de canòniques aquisgraneses, on era permesa als canonges la possessió de béns privats. Estant la seu vigatana sota jurisdicció carolíngia quan fou refundada el 886, aquesta norma fou la que regí la canònica que s’erigí a Vic de manera simultània. L’any 957 el bisbe de Vic Guadamir decidí reformar aquesta canònica degut a l’estat de decadència en que es trobava. Li atorgà béns materials a més de deixar constància de que seguia la regla aquisgranesa. El final d'aquest segle ve marcat per una sèrie de lluites internes que no afavoriren gens la fraternitat canonical. De fet els canonges vivien en cases privades amb el seu servei, privilegi que defensaven i del que gaudien durant molts anys. Després de diversos intents per a redreçar les coses, finalment el 1082, el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà va aconseguir imposar una certa disciplina, tot i que la nova situació no fou seguida per la totalitat dels membres de la canònica: els membres joves practicaven la vida comunitària mentre que els antics canonges no volien renunciar als seus privilegis: això provocà l’escissió de la part més rigorosa, que s’instal·laren a Santa Maria de l’Estany i adoptaren la regla agustiniana.
Tot i no reeixir l’intent d’una renovació espiritual de la canònica, sí que rebé una forta empenta del bisbe Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d’aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d’Àger, es conserven encara a l’arxiu capitular.
