Història

La importància creixent del culte, juntament amb l’increment de la població, juntament a les intencions romanistes, van fer que el conjunt catedralici fos substituït per un altre d’estil romànic de majors proporcions i magnificència, a instàncies del cèlebre bisbe Oliba (1018-1046). Aquest mateix mitrat consagrava la nova seu el 31 d’agost de 1038, i reconstruïa l’església de Santa Maria en forma circular. La nova basílica de Sant Pere quedava composta per una única nau de 12 metres d’amplada per 38 de llargada, coberta amb volta de canó i acabada amb un extens creuer coronat per un absis central de 11,5 metres de profunditat total, i dos absis més reduïts a cadascun dels seus braços. Sota el presbiteri, destinat al cor de canonges, hi havia una cripta de iguals dimensions, recuperada al segle XX, construïda amb materials reaprofitats del conjunt catedralici primitiu. L’element més destacat que avui es conserva de l’obra d’Oliba és sens dubte el campanar, el més alt del seu estil amb 46 metres d’alçada, distribuïts en sis pisos on s’obren uns finestrals que durant molt temps foren tapiats per causa dels terratrèmols.

El conjunt fou modificat en els anys posteriors amb l’allargament de la nau vers ponent que es rematà amb una rica portalada esculpida, malauradament, en gran part perduda. També foren reconstruïts el palau episcopal per a residència del bisbe i la canonja per a la comunitat de canonges, formant una u vers migdia juntament amb la catedral que es tancava amb un claustre central de formes molt simples que encara es conserva avui dia, tot i que encongit. Al segle XII va renovar-se altre cop l’església de Santa Maria, engrandint-la fins el 23,5 metres de diàmetre, cosa que la convertia en l’església rodona més imponent del país. En resten només la traça dels seus fonaments a la plaça de Santa Maria, davant la façana de la Catedral moderna.

L’estil gòtic va deixar dues petjades importants a la Catedral de Vic que encara avui són visibles i celebrades. La primera d’elles i la mes visible és sens dubte el claustre gòtic que el capítol féu construir sobreposat al preexistent entre 1318 i 1400, esplèndidament ornat amb amples i alterosos finestrals de delicades traceries geomètriques. La segona gran petjada d’aquest període és el magnífic retaule major de Sant Pere, comissionat pel canonge Bernat Despujol i obrat pel mestre Pere Oller en alabastre i que conserva intacta la policromia i daurats originals de les escenes dels goigs de la Verge i la vida de Sant Pere entre d’altres. Actualment és visitable a l’extrem oriental del deambulatori.

Altres reformes destinades a l’embelliment de la catedral d’aquest període només ens han arribat de manera documental, ja que corregueren la mateixa sort que la resta del conjunt al durant la reconstrucció del segle XVIII, no obstant això, conservem la grandiosa reixa de forja de 1427 que tancava el presbiteri, i que ara tanca la nau central de la catedral en el seu extrem occidental.

A partir del segle XVI l’increment de població i els nous corrents artístics féu que cada vegada se sentissin més veus demanant la substitució de la catedral per una més d’acord als gustos i necessitats del moment. El projecte de renovació, amb una catedral molt més ample de tres naus, s’engegà el 1633, si bé amb molts contratemps per la convulsió política del moment i per la manca de fons, que obligaren a aturar les obres el 1680, havent acabat només les capelles laterals de tramuntana. Entre aquestes destaca la de Sant Bernat Calbó, de l’arquitecte Jaume Vendrell, àlies el Tracista, encara intacte, destinada a contenir les despulles del sant bisbe vigatà. Anys més tard se substituí el sepulcre de pedra medieval per una magnífica urna de plata cisellada acabada el 1728 per Pere Matons i que encara avui es pot contemplar en el seu emplaçament original. També es conserva la reixa de ferro daurat que tanca la dita capella, elaborada el 1685.

No va ser fins el 1781 que es reinicià el projecte de renovació degut a l’impuls del bisbe Artalejo, que presentà un plànol que respectava el claustre i la capella de Santa Maria de la Rodona. No obstant això, arran de la seva mort, el capítol decidí no condicionar el projecte als monuments existents i seguir els traços de l’arquitecte Josep Morató d’un conjunt totalment nou, que comportà la total destrucció del conjunt antic, inclosos l’església de Santa Maria la Rodona i el claustre. La polèmica que aixecà aquesta decisió obligà a desestimar derruir el claustre, que només es traslladà, i a substituir l’església de la Rodona medieval per una de barroca al claustre, després de demostrar que no era una edificació d’origen romà tal i que defensaven els partidaris de la seva conservació.

Aquesta nova catedral, la definitiva, és consagrada el 1803. La seva estructura consta d’una gran aula dividida per pilastres en tres naus de mateixa altura, cobertes amb voltes hemisfèriques i amb cúpula al tram superior, acabada amb un profund absis . Les dimensions són de 69,5 metres de llargada, absis inclòs, i de 54,5 metres sense aquest, amb una amplada de 29 metres, sense les capelles laterals, i una alçada de 27,5 metres a les voltes i de 35 metres a la cúpula del creuer.

L’estructura, que prosseguia els treballs del segle XVII, respon a l’estil neoclàssic típic de finals del segle XVIII i tendeix a una certa fredor acadèmica, que ressalta particularment a la façana principal. Aquesta és dotada de tres portes situades sota una gran rosassa que centra la façana. Es va mantenir la posició central del cor canonical si bé modificat i desplaçat al penúltim tram abans de l’entrada, al qual se li va afegir un gran orgue obrat per Pere Joan Coll, malauradament perdut. Els antics retaules no foren preservats per tal d’atorgar unitat estilística al conjunt, amb les excepcions de la capella de Bernat Calbó i el retaule major de Sant Pere.

Sortosament, la pressió popular aconseguí que els claustres fossin salvats, però per compatibilitzar-los amb les dimensions de la nova seu calgué un trasllat peça a peça cap al sud i un petit encongiment en les seves dimensions, a més de perdre la majoria de les seves capelles laterals, amb la notable excepció del Sant Esperit i Aula Capitular, que avui podem contemplar quasi intacte en l’extrem nord-est del conjunt. Els dos finestrals sobrers foren aprofitats més tard en l’obertura de la paret exterior de la galeria sud, i fou aixecada en un extrem de l’antiga canonja una capella cupulada en substitució de l’església de Santa Maria de la Rodona romànica que havia estat derruïda en el procés, on hi fou emplaçat un retaule barroc del segle XVII amb una imatge de la Verge Jacent, esculpida el 1632, que encara es conserva in situ.

Entre aquesta capella i la sala capitular es van construir dependències destinades a Secretaria i Arxiu Capitular, d’un incalculable valor documental, i el bisbe Veyan, il·lustrat entusiasta del saber, feu construir sobre el claustre una biblioteca d’accés públic. Al centre s’hi col·locà a mitjans segle XIX un monument funerari dedicat a l’insigne filòsof vigatà Jaume Balmes, encara present.

 MERGEFIELD M_4c_Text_6 Les parets emblanquinades i fredes de la nova Catedral van estar més d’un segle sense decoració, fins que, després de moltes consideracions, el cèlebre muralista barceloní Josep Maria Sert les va ornar magistralment entre els anys 1926-1930. Per desgràcia, aquestes magnífiques pintures no durarien gaires anys, car el 1936, la fúria revolucionària incendià la Catedral, que cremà sencera durant dies consumint tot el mobiliari del seu interior i també les joves teles de les seves parets. La crema fou seguida de l’espoli quasi total del seu tresor d’orfebreria litúrgica.

En acabar la guerra civil la Catedral, poc més que parets i columnes despullades i descobertes, no podia oferir un espectacle més desolador. No obstant això, l’impuls del bisbe Perelló i el seu capítol, unit al de molts dels fidels de la diòcesi i la col·laboració del govern, en permeteren la reconstrucció immediata, simultània a una nova decoració que Sert s’oferí a realitzar i que podem admirar el dia d’avui, si bé amb un canvi en quant a la temàtica, que reflexa el trauma col·lectiu d’aquella època de devastacions.