«I quedaren saciats»
Santa Maria d'Igualada
Santa Maria d'Igualada o l'església Gran és una basílica i parròquia del municipi d'Igualada (Anoia). És el conjunt historicoartístic més important de la capital anoienca.
Informació i contacte
C/ Santa Maria, 8
08700 Igualada
Barcelona
Tel. 93 380 00 40
parroquiasantamaria_igualada@bisbatvic.org
www.santamariaigualada.com
Rector Moderador (in solidum): Mn. Xavier Bisbal Talló
Rector (in solidum): Mn. Eduard Flores
Vicari: Mn. Étienne Cishimbi wa Cishimbi i Mn. Mathias Nsengiyumva
Diaques: Mn. Pere Roig, Mn. Camilo Camargo
Informació
Història
La Basílica de Santa Maria d'Igualada és el conjunt més significatiu del nostre patrimoni cultural.
L'història d'aquest temple, que s'alça en el cor de la ciutat es fon amb els orígens i les velles arrels cristianes del poble igualadí. Amb el pas dels segles, l'edifici s'ha anat transformant, com també la població que ha crescut al seu entorn. Successives generacions hi ha deixat la seva empremta, i ha esdevingut així un valuós testimoni religiós, històric i artístic, que hem heretat tots els igualadins.Construccions anteriors en aquest mateix lloc:
1003: Apareix documentada una capella dedicada a Santa Maria, en el lloc d'Aqualata (aigua extensa). Junt amb una fortalesa una cruïlla de camins i alguns pobladors, esdevé el nucli originari de l'actual ciutat.
1059: La capella, dedicada a Santa Maria i Sant Pere, és consagrada i erigida com a parròquia, amb cementiri propi i les corresponents atribucions, pel bisbe Guillem de Vic. El temple era d'estil romànic.
1087: Segona consagració, pel bisbe Berenguer de Vic, a causa, probablement, de reformes importants.
1356: Ampliació de l'església amb capelles laterals d'estil gòticv i altres reformes imporants.
1514: Es treballa en el campanar, que fou conservant quan es va construïr l'actual temple.
En fer-se insuficient la parròquia antiga, els igualadins decidiren aixecar un nou temple, "l'esglèsia gran". El primer projecte va ser de Pere Blai. Posteriorment, es feren càrrec de l'obra Rafael Plançó i Pau Ginestar. Fou una empresa colossal per l'aleshores petita vila d'Igualada.
Cronologia:
1617: Benedicció de la primera pedra.
1627: Benedicció de la primera meitat de l'obra. És trasllada el culte a aquest recinte, es procedeix a enderrocar la parròquia antiga i es deixa intacte el campanar. Al paviment del nou temple hi són construïdes sepultures, com a complement del cementiri annex exterior, utilitzat fins el 1819.
1666: Benedicció de la primera pedra de la segona meitat. L'edifici s'acabà, encara que no amb detall a finals del s.XVII, després de vuitana anys de treballs, frenats en ocasions per la influència de guerres i penúries. Poc a poc es va anar completant la decoració interior.
1702: Es comença a construïr la capella del Santíssim i del Sant Crist, inagurada el 1733.
1718: Inici de la construcció del retaule major, acabat el 1747.
1890: Consegració del temple, pel bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (és la tercera de la història de Santa Maria).
1936-1939: Durant la guerra civil, l'edifici és buidat i destinat a mercat i garatge. Amb tot, es salven de la destrucció les imatges, els relleus i altres peces del retaule major, les pintures de la cúpula de la capella del Santíssim i del Sant Crist, l'orgue i diversos elements. Posteriorment, es procedeix a una laboriosa reconstrucció.
1949: El Papa Pius XII concedeix a l'església de Santa Maria, el títol de Basílica menor.
El Sant Crist d’Igualada
La noia Coloma, vidua Masarda, Miquel Quadres, Gaspar Sanjust, entre altres, foren els primers testimonis de l'esdeveniment, les declaracions dels quals consten ben documentades. No fou, però, solament un petit grupet de persones sinó tot el poble igualadí, que amb pietat i serenor va comprovar el fet de la Suor de Sang, un fet acceptat i viscut amb fidelitat i constància des del 20 d'abril de 1590 fins avui.
Aquest fet insòlit ha arribat fins a nosaltres, no pas per una tradició oral vaga o incerta, sinó que ens és atestat per la declaració autèntica que recull l'Instrumento Público" i que reprodueix íntegrament en el seu llibre.
Hi trobem declaracions d'eclesiàstics, dels batlles i de gent del poble, fetes amb gran senzillesa i espontaneïtat. El document és redactat amb un gran seny els dies immediats al fet, i ens ve amb totes les garanties d'autenticitat "Tenim una documentació històrica" -diu el P. Díaz- en la qual podem confiar. Unes declaracions com les que tenim no s'inventen.
Exceptuant uns pocs anys, sempre s'ha celebrat el dimarts de Pasqua. És la festa més viscuda i participada, sovint i darrerament sempre, presidida per bisbes i abats, cantada per predicadors il-lustres i acompanyada de la presència multitudinària dels fidels, tant a l'ofici litúrgic com a la processó. Una pasqua igualadina.
Evoquem la figura del Dr. Torras i Bages, el teòleg del Sant Crist, amb la seva pastoral "L'Espós de Sang", l'any 1900.
El juliol de 1936 la imatge fou cremada. Perduda l'esperança de recuperar-la es decidí fer-ne una reproducció. Fou beneïda l'any 1944. La devoció continua viva.
El Sant Crist d'Igualada està exposat a la veneració dels fidels a la capella del Santíssim de la basílica.
El Barri de Fàtima
El Barri de Fàtima neix als anys cinquanta amb l’arribada d’immigrants del sud d’Espanya.
El juny de 1955 es va celebrar la primera festa del barri, amb una missa de campanya. En aquells primers anys, per a l'assistència religiosa —com ara batejos i comunions— comptaren amb la col·laboració dels frares Daniel i Maties, del convent dels caputxins d’Igualada.
Des de 1960, quan el barri ja comptava amb uns 2.000 habitants, la parròquia de Santa Maria d'Igualada s'encarregà de les tasques pastorals. Una de les primeres prioritats fou la construcció de la Casa Parroquial, el 1961, amb l'esforç dels veïns. El mateix any, posà en marxa una guarderia, activa fins al 1967, i s'hi començà a impartir ensenyament secundari (el Col·legi Cardijn, actiu fins al 1974). Una altra activitat de la parròquia fou la creació del Movimiento Júnior, que organitzava activitats de lleure per a nens i nenes. Mossèn Josep Còdol fou el principal impulsor de totes aquestes iniciatives.
La Setmana Santa de 1970, a la sortida de l'ofici de Divendres Sant, unes vint persones es van reunir amb Mn. Còdol per fiuidar una Hermandad, amb el propòsit d'organitzar els actes de Setmana Santa i altres festes del barri. La Hermandad disposava de banda pròpia de cornetes i tambors, que va acabar desapareixent. Després de diversos alts i baixos, aquesta primera Hermandad va anar diluint-se, fins que el 1985 un grup de persones es va interessar a fer-la ressorgir; es van redactar uns estatuts, encara que fins al 1991 no es va constituir formalment una Junta Gestora. La nova Hermandad és la Cofradía Jesús Nazareno, Maria Santisima de los Dolores y Santo Entierro, que organitza des de llavors les processons de dijous, divendres sant i diumenge de Pasqua.
(Extret de Santi Cahner, La «Cofradía de Jesús Nazareno» de Fàtima, a Igualada).
Descripció i patrimoni
Característiques arquitectòniques, artístiques i patrimonials de l'església parroquial.
L'església ocupa el solar de la primitiva d'estil romànic, documentada des de l'any 1003. Aquesta església, junt amb una petita mota fortificada, es va aixecar al peu de l'antic camí ral d'Aragó, en un petit alou o domini del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta primitiva església fou renovada i consagrada els anys 1057 i 1087, indici del neixement i creixement del primitiu nucli de poblament, convertit en una parròquia i des del 1233 en una vila reial. El creixement de la població féu ampliar l'esglesia amb capelles i annexos gòtics vers el 1365, fins que s'imposà la construcció d'un nou edifici que es va començar l'any 1617 i es va anar construint a partir del presbiteri per etapes, demolint l'obra antiga a mesura que avançava la nova. De les estructures antigues en resten una capella gòtica i la base del campanar. L'obra més destacable del seu interior és el Retaule Major, dissenyat per Jacint Morató i esculpit per Josep Sunyer.
El temple està molt influït per l’estil renaixentista català, que als segles XVI i XVII anava succeint el gòtic, tot introduint en la nostra arquitectura elements de l’antiguitat clàssica. Pere Blai impulsà aquesta línia, com podem veure, per exemple, en el seu projecte de la façana del Palau de la Generalitat i del saló de sant Jordi, a Barcelona. Les possibilitats d’Igualada obligaren a reduir el projecte de Balí. Amb tot, Plançó i Ginestar en conservaren les línies renaixentistes, en combinació amb elements gòtics.
La nostra església, de murs austers, té una sola nau de 43’10x14’40 m., amb sis capelletes laterals per banda. A l’absis té un presbiteri de planta quadrangular i al final de la nau hi ha el cor. L’edifici té contraforts exteriors amb gàrgoles, un rosetó sobre el portal d’entrada i quinze finestrals.
A l’interior, el sostre, de 23’70 m. d’alçada està dividit per arcs semicirculars, entre els quals hi ha voltes de creuer, encara típiques del gòtic, tancades al mig per claus de volta de més d’un metre de diàmetre i esculpides amb figures (sant Bartomeu, sant Sebastià, sant Jaume, sant Pere...). Al sostre del presbiteri, resolt amb una forma estrellada d’estil gòtic, la clau central està dedicada a la Mare de Déu, i les altres quatre, mes petites, als evangelistes. És notable el majestuós arc del presbiteri i l’ample arc aplanat del cor, amb volta tancada per una clau amb la figura de sant Miquel arcàngel.
Els arcs del sostre descansen en pilastres de línia clàssica que delimiten les capelles laterals. Aquestes tenen arcs semicirculars i sobre elles transcorren galeries, amb finestrals de punt rodó generalment en grups de tres (triforis). Motllures d’influència italianitzant ressegueixen el recinte.
El paviment data de 1865. La balustrada del presbiteri està decorada amb dues figures de marbre que sostenen llànties (s.XVIII). Les vidrieres foren construïdes per la casa Oriach de Barcelona a partir de l’any 1942 (remarquem les decoracions amb les figures dels apòstols). A la façana, la porta (disseny de Cèsar Martinell i Brunet, 1949), té als costats dues làpides que recorden la participació del sometent igualadí en les batalles del Bruc (1808) i la seva relació amb la bandera del Sant Crist.
El Retaule Major
En l’arquitectura d’aquest retaule, les elegants línies classicistes posen una nota de contemplació a les expansives formes barroques. Les imatges estan ben tallades i dotades de força expressiva i de dinamisme. Diversitat de relleus, garlandes i adornaments, decoren l’estructura. El conjunt reflecteix l’esperit de l’època en què fou construït.
Presideix el centre del retaule l’airosa i bella talla policromada de Maria Immaculada. Als costats, sant Joaquim i santa Anna, pares de Maria. Més amunt, sant Faust i sant Roc, d’antiga devoció igualadina. A la part superior, sant Bartomeu , patró de la ciutat. Al mig del baldaquí, damunt la Immaculada, el Pare Etern.
Fan costat a aquestes figures diversitat d’àngels (remarquem els músics, especialment el que toca la guitarra, peça insòlita). Els que coronen el retaule, portadors d’un sol i d’unes construccions, simbolitzen l’esperit renovador de l’Església, que irradià del Concili de Trento. Als peus de la Verge hi ha el filigranat manifestador daurat. A sota, un medalló amb el Sant Sopar. Al pedestal de quatres de les sis columnes de marbre hi veiem els relleus de santa Llúcia i dels sants Agustí, Ambròs i Jeroni. Sobre les dues portes, coronades amb escuts de la ciutat amb marbre, hi ha uns plafons en relleu amb la presentació i les esposalles de Maria.
Una motllura de marbre blanc subratlla tot el conjunt, que figura estar sostingut per quatre atlants de marbre que representen les quatres estacions. A les parets laterals, dos grans plafons ornats amb l’escut de la ciutat i amb àngels, representen en relleu, l’adoració dels pastors i l’adoració dels Reis.
Capelles laterals
Quadre al·legòric al prodigi del Sant Crist (pintura de Segimón Ribó i Mir, 1844) que antigament cobria el cambril de la imatge. Plafons amb les principals dades de la Basílica i del Sant Crst.
Capella dedicada a sant Josep, patró dels fusters. Pintures al·legòriques. El retaule amb reminiscències romànico-bizantines (finals s. XIX) és ofrena del Monestir de Montserrat, el 1943.
Capella dedicada a sant Ignasi de Loiola, que segons la tradició passà per Igualada (figura jacent en èxtasi). Quadre amb els sants arquebisbes Leandre i Isidor de Sevilla i Fulgenci de Cartagena (pintura de Francesc Morell i Cornet, 1894).
Capella dedicada a sant Antoni Mª Claret, patró del gremi tèxtil. Una làpida recorda la relació del sant amb Igualada. Inaugurada el 1960. Disseny de Miquel Llacuna i Alemany. Imatge d’Ignasi Castelltort i Jaume.
Capella dedicada a la Sagrada Família. Imatges de santa Francesca Romana, santa Teresa de Jesús i sant Ramon Nonat. Relleu amb el naixement de Crist. Inaugurada el 1954. Disseny de reminiscència barroca, de Cèsar Martinell i Brunet.
Capella dedicada a sant Isidre llaurador, patró dels gremi dels pagesos. Imatges de sant Antoni abat, patró del gremi dels traginers, i sant Cristòfor, patró dels automobilistes. Relleu de la Santíssima Trinitat, devoció dels hortolans. A la dreta, relleu procedent de l’antic altar (s. XVII) amb els sants Senén i Abdón (“sant Nin i sant Non”), antiga devoció de la pagesia.
Capella dedicada a sant Antoni de Pàdua, patró del gremi dels blanquers. Plafons amb escenes de la vida de sant Antoni. Els dos relleus petits pertanyen al retaule antic del s. XVII. Inaugurada el 1942. Disseny de reminiscència barroca, de Cèsar Martinell i Brunet. Imatgeria de Josep Mª Bohigas.
Capella dedicada al Sagrat Cor de Jesús. Imatges de sant Andreu Avel·li i santa Margarita Maria Alecoque. Inaugurada el 1946. Disseny de Bonaventura Bassegoda i Musté. Imatge de Jesús, talla de Joaquim Homs.
Quadres de sant Marià i sant Narcís (pintures del s. XIX).
Capella fonda. Capella del Santíssim Sagrament i del Sant Crist d’Igualada.
Capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors (talla de 1946, taller Vda. Reixach de Barcelona). Cal destacar-hi l’arc ogival, que junt amb el campanar que s’alça al damunt, són l’únic vestigi que resta del temple anterior.
Baptisteri. Disseny d’estil modernista, l’autor és Ignasi Colomer i Oms, l’any 1904. Restaurat per Miquel Llacuna i Alemany el 1965.
Vida de la parròquia
Festes, activitats i formacions parroquials
Festa del Sant Crist d'Igualada. Exceptuant uns pocs anys, sempre s'ha celebrat el dimarts de Pasqua. És la festa més viscuda i participada, sovint i darrerament sempre, presidida per bisbes i abats, cantada per predicadors il-lustres i acompanyada de la presència multitudinària dels fidels, tant a l'ofici litúrgic com a la processó. Una pasqua igualadina.
Grups de la parròquia:
Consell parroquial de Pastoral
Consell parroquial d'Economia
Amics de Santa Maria
Ministres extraordinaris de la comunió: Fidels encarregats de portar la comunió als domicilis particulars de malalts i persones amb problemes de mobilitat
Grup de Litúrgia: Animadors del cant - organista de la Basílica - lectors
Catequesi de preparació a la Primera Comunió
Catequesi de Confirmació
Catequesi d'adults
Grups de visitadors de malalts
Comunitats religioses: PP.Escolapis, Caputxines de la Mare del Divó Pastor, Carmelites de la Caritat, Vedrunes, Germanetes dels Ancians Desemparats
Priors del Sant Crist: Cuiden de l'organització, gestió i promoció deles Festes el Sant Crist d'Igualada
Fundació Sant Crist d'Igualada
Coral de Santa Maria: Grup coral mixt, dirigit per Coni Torrents. President: Lleonard del Rio.
Grup Laude: Grup de cant i instrumental que acompanyen la litúrgia, especialment els dies festius al vespre.
"Fulgentia": exposició permanent d'orfebreria religiosa. Visites comentades, especialment per grups, orientades a valorar el patrimoni històric
Mans Unides: Delegació de l'Anoia - Segarra. Activitats diverses d'animació i promoció
Horari de misses
Horari de tot l'any:
Laborables
9.00 h
8.30 h (Llar del Sant Crist)
19.00 h (Mare de Déu del Roser -dijous-)
Diumenges i festius
12.30 h, 20.00 h
10.00 h (Nostra Senyora de Fàtima) ; 10.00 h (Llar del Sant Crist)
12.00 h (Santuari de la Pietat)