Santa Maria de La Seu de Manresa

L'existència de l'església de Santa Maria remunta al segle X. Vers el 940 fou consagrat pel bisbe de Vic un temple amb aquesta advocació, que fou destruït per la invasió sarraïna l'any 999 i refet en temps de l'abat Oliba, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d'una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D'aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l'obra d'aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció.

La resta més interessant que es conserva de l'església romànica és el Portal dels Claustres, antigament anomenat Porta de l'Abadia. No se sap amb exactitud l'emplaçament original del portal però es creu que probablement es tractaria d'una entrada a un dels braços del transsepte.

El timpà original, molt malmès al ser fet de pedra sorrenca, fou substituït pel que veiem actualment gràcies al patrocini dels Amics de la Seu.

Una observació atenta de les escultures del portal permet relacionar-les amb els del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, encara que aquests són més elegants, i fa pensar en una dependència directa amb algun dels tallers que hi treballaren.

Des del segle XI acollí una comunitat canonical, que el 1592 fou convertida en col·legiata secular, suprimida al seu torn pel concordat del 1851 i reestablerta el 1884 per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple.

La construcció de l'església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d'obres Berenguer de Montagut (a qui s'encomanà simultàniament l'edificació de l'església del Carme de Manresa). Montagut seria poc després (1329) l'arquitecte de Santa Maria del Mar (Barcelona) juntament amb Ramon Despuig. Les obres de Santa Maria de l'Alba, en les quals intervingueren altres mestres d'obres com Arnau de Velleres o Martí Ibar, començaren el 1328 i s'allargaren fins a finals del segle XV. El 1371 fou consagrat l'altar major, i les obres reberen un nou impuls al tombant del segle XV. Però fins el 1486-88 no es tancà el mur de ponent, amb la gran rosassa. Amb tot, la façana no es completà fins els anys 1915-34 amb l'obra del baptisteri i el pòrtic neogòtics, projectats per Alexandre Soler i March. L'església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714) i fou malmesa el 1936.

El campanar és obra de Joan Font i Guerau Cantarell, i data del 1592 (1684?).

S'han efectuat diverses obres de restauració i manteniment.