Què és l’ecumenisme?
L’ecumenisme, al qual el Concili Vaticà II va dedicar el decret Unitatis retintegratio (UR), és el diàleg amb els cristians d’altres confessions amb l’objectiu de promoure el restabliment de la comunió plena entre tots els cristians (UR, 1) per fidelitat a l’evangeli.
El mateix concili va dedicar la declaració Notra aetate (NE) a les relacions interreligioses, que cal no confondre amb l’ecumenisme. La primera iniciativa és el diàleg amb les altres religions no cristianes i cerca la promoció d’una cultura de pau i fraternitat entre tots els éssers humans (NA, 5).
Quina importància té el diàleg ecumènic?
El camí de l’ecumenisme en l’Església Catòlica comença amb el Concili Vaticà II, fruit d’un procés de conversió i d’aprofundiment evangèlic. En el Concili es van convocar per primera vegada cristians d’altres confessions, i les altres Esglésies van respondrehi fent-s’hi presents. Aquesta presència deixava entreveure la imatge de la unitat de l’Església.
L’ecumenisme es fonamenta en la voluntat de Jesucrist, manifestada en la pregària pels seus deixebles la nit del Sant Sopar: «Que tots siguin u, com vós, Pare, esteu en mi i jo en vós» (Jn 17,21a).
Fruit d’aquesta sensibilitat del Concili va sorgir el UR, que mostra no solament la necessitat inajornable de la unitat dels cristians sinó que també anima al diàleg per a caminar cap a la reconciliació.
Els catòlics reconeixem els cristians d’altres confessions com a germans que, malgrat els desacords doctrinals existents, compartim moltes coses de la mateixa fe. Ens uneix el fet de ser deixebles de Jesucrist i de compartir un mateix Credo. Tots els cristians participem d’una única religió, donat que un mateix baptisme ens incorpora a Jesucrist i, si bé no podem participar en la mateixa taula eucarística, sí que podem escoltar la mateixa Paraula i pregar units.
El diàleg ecumènic es pot expressar de diferents maneres i a diversos nivells: relacions institucionals protocol·làries entre autoritats i institucions religioses, diàleg teològic entre experts sobre els punts controvertits per a superar malentesos i avançar cap a la unitat, relacions personals entre fidels en diversos àmbits.
I a la nostra parròquia, què podem fer?
Des de les parròquies es pot i es deu promoure la relació quotidiana entre els fidels de les diverses confessions cristianes, que es pot concretar en pregàries ecumèniques, trobades de formació, acció caritativa, iniciatives per a tenir cura de la casa comuna, col·laboracions en la promoció de la justícia... Les recents onades migratòries fan que als nostres pobles hi hagi cristians ortodoxos i cristians protestants. És necessari confessar junts Jesús, viu entre nosaltres, que ens estima i dona sentit a la nostra vida, més encara en un món sovint materialista i no creient. A les escoles i en els espais públics cal manifestar que tenim un tresor: Jesús viu, que ens reevela el Pare i ens dona l’Esperit Sant. És necessari crear llaços d’amistat i acolliment, com també testimoniar la fe comuna.
Els textos de l’octavari d’enguany
El lema de l’octavari d’enguany és «Estima el Senyor, el teu Déu... i estima els altres com a tu mateix» (Lc 10,27). Els materials han estat preparats per un equip ecumènic de Burkina Faso, coordinat per la comunitat local de Chemin Neuf.
L’amor és l’ADN de la fe cristiana. Déu és amor. La nostra identitat comuna es troba en l’experiència de l’amor de Déu (cf. Jn 3,16) i revelem aquesta identitat al món amb la manera com ens estimem els uns als altres (cf. Jn 13,35). En el text seleccionat per a l’octavari d’enguany, Jesús referma l’ensenyament jueu tradicional recollit en els llibres de la Llei: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,5) i «estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18b).
La qüestió que planteja el mestre de la llei a Jesús: «I qui són els altres que he d’estimar?», era una qüestió controvertida, ja que al llarg del temps la interpretació d’aquest manament havia anat canviat i «els altres» era un col·lectiu cada cop més reduït, fins a incloure només aquells que pertanyien al mateix grup. Jesús respon a aquesta pregunta amb una paràbola que mostra un amor que s’estén molt més enllà dels límits esperats pel mestre de la llei.
Els cristians som cridats a actuar com Crist, a estimar com el Bon Samarità, a mostrar misericòrdia i compassió envers els necessitats, independentment de la seva identitat religiosa, ètnica o social. El que ens impulsa a ajudar l’altre no és allò que hi tenim en comú, sinó l’amor al proïsme. Aquesta visió, però, no està de moda en el món d’avui. Els cristians podem ser sal i llum en el nostre món si som capaços de convertir-nos en proïsme, a l’estil del bon samarità de l’Evageli, i aprenem a estimar-nos els uns als altres deixant de banda les nostres diferències.
Delegacions episcopals d’Ecumenisme de Vic i Solsona
