Ordenació sacerdotal i una jornada de gràcia per a la diòcesi
L’ordenació de dos nous sacerdots és sempre un motiu de joia per a l’Església, i així es va fer visible en una catedral plena de familiars, amics i fidels que volgueren acompanyar els nous ministres en un dia tan decisiu en la seva vida. Hi van assistir nombrosos preveres i diaques de la diòcesi, així com seminaristes vinguts d’arreu de Catalunya, signe de comunió eclesial i de suport al ministeri sacerdotal. També hi foren presents els familiars de Mn. Camilo i Mn. Mario, molts d’ells vinguts de Colòmbia, país natal dels ordenands, per compartir aquest moment irrepetible.
«Vine amb mi»: una crida que transforma la vida
Prenent com a fil conductor les paraules de Jesús a Simó Pere —«Vine amb nació en el marc de la crida apostòlica i del seguiment radical de Crist. A l’inici de l’homilia va recordar que el sacerdoci no és un do privat ni una promoció personal, sinó un regal de Déu per al seu poble.
En aquest sentit, afirmà: «El Camilo i el Mario no rebran un do per a ells sols, sinó que pròpiament el Senyor els fa un do per a tots els qui formem l’Església i, fins i tot, per a la humanitat sencera.» Aquesta idea va marcar tota la predicació: el sacerdot és donat per a servir, per a edificar l’Església i per a fer present Crist enmig del món.
El bisbe també posà en relleu el camí vocacional dels dos ordenands, arribats a la diòcesi de Vic fa gairebé quatre anys procedents de Colòmbia, després d’haver deixat la seva terra i la seva família per respondre a la crida de Déu. Va subratllar la intensitat del seu procés de discerniment i formació, viscut entre el
Seminari de Santa Marta, l’Associació Missionera de Sant Josep i, finalment, el Seminari Diocesà de Vic, integrat en el Seminari Interdiocesà.
Un ministeri arrelat en l’amor
Un dels moments centrals de l’homilia va ser la reflexió sobre el diàleg entre Jesús ressuscitat i sant Pere a la vora del llac de Galilea. El bisbe destacà que, abans de confiar-li la missió pastoral, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima. D’aquesta confessió d’amor neix la missió: «Pastura els meus anyells. Pastura les meves ovelles.»
A partir d’aquí, Mons. Casanova va recordar: «El ministeri sacerdotal en l’Església és una elecció d’amor i solament des de l’amor es pot exercir.» Recollint una expressió de sant Agustí, el bisbe el va definir com un officium amoris, és a dir, un «ofici d’amor».
Va advertir també que el sacerdoci no és una mera funció social ni un càrrec de prestigi, sinó una configuració profunda amb Crist Bon Pastor. Per això, va emprar una imatge especialment bella: la del cristall, que no reté la llum sinó que la transparenta. Igualment, el sacerdot és cridat a transparentar Crist en tot el que és, celebra i viu.
«En el nom de Jesucrist, camina!»
En la part final de l’homilia, el prelat va evocar l’escena dels Fets dels Apòstols en què Pere guareix un paralític davant la Porta Bonica del Temple. Aquell episodi li serví per a presentar la missió sacerdotal com una missió d’esperança i de trobament.
Amb força, va donar als nous preveres aquesta consigna: «Que la vostra única divisa sigui: En el nom de Jesucrist, camina!» Els animà a recórrer els camins humans cercant la «porta bonica» del trobament amb les persones, amb un cor atent a totes les necessitats i pobreses del nostre temps.
Els va exhortar igualment a viure sempre units al bisbe i al presbiteri diocesà, sostenint la seva fidelitat en les petites fidelitats quotidianes: la pregària, l’Eucaristia, l’escolta de la Paraula i la fraternitat sacerdotal.
Una festa que continua en fraternitat
Després de la pregària consecratòria i de la imposició de mans, moments culminants del ritu d’ordenació, els dos nous preveres van ser revestits amb els seus ornaments propis i concelebraren la seva primera eucaristia.
Ambdós van dir unes paraules en acció de gràcies i, posteriorment, familiars, amics, preveres i fidels van participar en un piscolabis fraternal, prolongant en un ambient festiu la joia d’aquesta jornada de gràcia.
