A través del desert Déu ens guia a la llibertat
Quan el nostre Déu es revela, comunica llibertat: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge» (Ex 20,2). Així s’obre el Decàleg donat a Moisès al mont Sinaí. El poble sap prou bé de quin èxode parla Déu; l’experiència de l’esclavatge encara està impresa en la seva carn. Rep les deu paraules en el desert com a camí de llibertat. Nosaltres les anomenem «manaments», subratllant la força d’amor amb què Déu educa el seu poble. La crida a la llibertat és, en efecte, una crida vigorosa. No s’esgota en un esdeveniment únic, perquè madura durant un camí. De la mateixa manera que Israel al desert duu encara Egipte dins seu —de fet, sovint troba a faltar el passat i murmura contra el cel i contra Moisès—, també avui el poble de Déu duu dins seu lligams opressors que s’ha de decidir a abandonar. Ens n’adonem quan ens falta l’esperança i vaguem per la vida com en un erm desolat, sense una terra promesa vers la qual encaminar-nos junts. La Quaresma és el temps de gràcia en què el desert torna a ser —com anuncia el profeta Osees— el lloc del primer amor (cf. Os 2,16-17). Déu educa el seu poble perquè abandoni els esclavatges i experimenti el pas de la mort a la vida. Com un espòs ens atrau novament cap a ell i xiuxiueja paraules d’amor als nostres cors.
L’èxode de l’esclavatge a la llibertat no és pas un camí abstracte. Perquè la nostra Quaresma sigui també concreta, el primer pas és voler veure la realitat. Quan a la bardissa ardent el Senyor va atraure Moisès i li va parlar, es revelà immediatament com un Déu que veu i sobretot escolta: «He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d’Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel» (Ex 3,7-8). També avui arriba al cel el crit de tants germans i germanes oprimits. Preguntem-nos: ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres, negant la fraternitat que ens uneix des de l’origen.
En el meu viatge a Lampedusa, davant la globalització de la indiferència vaig plantejar dues preguntes, que són cada vegada més actuals: «On ets?» (Gn 3,9) i «On és el teu germà?» (Gn 4,9). El camí quaresmal serà concret si, en escoltar-les de nou, confessem que seguim sota el domini del faraó. És un domini que ens deixa exhaustos i ens fa tornar insensibles. És un model de creixement que ens divideix i ens roba el futur; que ha contaminat la terra, l’aire i l’aigua, però també les ànimes. Perquè, si bé amb el baptisme ja ha començat el nostre alliberament, queda en nosaltres una inexplicable enyorança de l’esclavatge. És com una atracció cap a la seguretat del que ja s’ha vist, en detriment de la llibertat.
Voldria assenyalar-vos un detall de força importància en el relat de l’Èxode: és Déu qui veu, qui es commou i qui allibera; no pas Israel qui ho demana [...]. Preguntem-nos: desitjo un món nou? Estic disposat a trencar els compromisos amb el món vell? [...]
A diferència del faraó, Déu no vol súbdits, sinó fills. El desert és l’espai en què la nostra llibertat pot madurar en una decisió personal de no tornar a caure en l’esclavatge. Per Quaresma, trobem nous criteris de judici i una comunitat amb la qual podem emprendre un camí que no havíem recorregut mai abans.
Això implica una lluita, que el llibre de l’Èxode i les temptacions de Jesús al desert ens narren clarament. A la veu de Déu, que diu: «Ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1,11) i «No tinguis altres déus fora de mi» (Ex 20,3), s’oposen de fet les mentides de l’enemic. Més temibles que el faraó són els ídols; podríem considerar-los com la seva veu en nosaltres. Sentir-se omnipotents, ser reconeguts per tothom, prendre avantatge sobre els altres: tot ésser humà sent en el seu interior la seducció d’aquesta mentida. Per això, podem aferrar-nos als diners, a certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i fins i tot a algunes persones. Aquestes coses, en lloc d’impulsar-nos, ens paralitzaran; en lloc d’unir-nos, ens enfrontaran. Hi ha, però, una nova humanitat: la dels petits i els humils que no han sucumbit a l’encant de la mentida. Mentre que els ídols fan tornar muts, cecs, sords, immòbils a qui els serveixen (cf. Sl 115,8), els pobres d’esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que guareix i sosté el món.
És hora d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. L’amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tenir altres déus és aturar-se davant la presència de Déu en la carn del proïsme. Per això la pregària, l’almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d’obertura, de buidament: fora els ídols que ens angoixen, fora els aferraments que ens empresonen. Aleshores el cor atrofiat i aïllat es despertarà [...].
La forma sinodal de l’Església, que en aquests últims anys estem redescobrint i cultivant, suggereix que la Quaresma sigui també temps de decisions comunitàries, de petites i grans decisions a contracorrent, capaces de modificar la quotidianitat de les persones i la vida d’un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els rebutjats. [...]
Llegir el missatge sencer aquí.
