La llibertat no es pot separar dels altres drets humans, que són universals i inviolables. El primer d’aquest drets és el dret a la vida, des de la seva concepció fins a la seva conclusió natural, que condiciona l’exercici de qualsevol altre dret i comporta, en particular, la il·licitud de tota forma d’avortament provocat i d’eutanàsia. La proclamació d’aquests drets és una defensa enfront de les temptacions totalitàries i de la tendència que els poders públics tenen d’envair la vida de les persones en tots els seus àmbits o de disposar-ne en funció dels seus interessos.
La nota doctrinal sobre l’Objecció de Consciència feta pública les darreres setmanes posa en relleu que la nova visió dels drets humans que s’està imposant en els últimes dècades està marcada per un individualisme que no accepta cap límit ètic i que ha portat a fer que els poders públic reconeguin uns nous «drets» que en realitat són la manifestació de desitjos subjectius.
La recent aprovació de la llei de l’eutanàsia, que permet la seva pràctica i la considera un dret de la persona, condueix a deixar sense protecció la vida humana. I, encara que mai abans l’ésser humà no havia tingut un sentit tan fort de la seva llibertat, aquesta és amenaçada per estats i grups de poder que volen influir en la consciència de les persones. La utilització del poder per a modelar la consciència moral constitueix una amenaça a la llibertat.
En aquest marc, i en parlar de llibertat religiosa i de consciència, la llibertat no pot ser entesa con un dret a actuar al marge de tota exigència moral. El respecte a la llibertat de totes les persones constitueix una obligació dels poders públics i es manifesta en la llibertat religiosa i de consciència. Avui vivim immersos en una cultura que no valora el signe religiós com un factor positiu per al desenvolupament de les persones i les societats: en la base de moltes legislacions que s’estan aprovant ara hi ha el principi que hem de viure com si Déu no existís. I així es tendeix a menystenir el fet religiós i reduir-lo a quelcom purament privat, a negar la rellevància pública de la fe i a relegar la llibertat religiosa a un fet secundari.
La consciència davant les temptacions totalitàries
Certament, actuar segons la pròpia consciència no sempre és fàcil: exigeix la percepció dels principis fonamentals de moralitat, la seva aplicació a les circumstàncies concretes a través dels discerniment i la formació d’un judici sobre els actes que es volen realitzar. Cal reconèixer aquelles situacions en què ens veiem sotmesos a les influències de l’ambient cultural on vivim, a les pressions exteriors i als propis desitjos.
El ciutadà té l’obligació en consciència de no seguir les prescripcions de les autoritats civils quan els preceptes legals són contraris a les exigències d’ordre moral, als drets fonamentals de les persones o als ensenyaments de l’Evangeli. Què és l’objecció de consciència? Suposa que una persona posa el dictat de la seva consciència per davant del que ordena o permet la llei.
No és una concessió del poder, sinó un dret prepolític, conseqüència directa del reconeixement de la llibertat religiosa, de pensament i de consciència. Per aquesta raó, l’estat no pot restringir-lo o minimitzar-lo amb el pretext de garantir l’accés de les persones a certes pràctiques reconegudes legalment, i presentar-ho com un «atemptat» contra els altres.
L’elaboració d’un registre d’objectors a determinats actes permesos per la llei atempta contra el dret de tot ciutadà a no ser obligat a declarar sobre les seves pròpies conviccions religioses o ideològiques. De tota manera, i com assenyala la mateixa Congregació per a la Doctrina de la Fe, on legalment s’exigeixi aquest requisit, els agents sanitaris no han de vacil·lar a demanar l’objecció de consciència com un dret propi i com contribució específica al bé comú. El cristià no ha de prestar col·laboració, ni tan sols formal, a aquelles pràctiques que, essent admeses per la legislació civil, estan en contrast amb la llei de Déu. L’avortament i l’eutanàsia són crims que cap llei humana no pot pretendre d’eliminar.
Les institucions sanitàries catòliques constitueixen un signe concret de la manera com la comunitat eclesial es fa càrrec dels malalts, i són cridades a exercir la seva missió des del respecte als valors fonamentals i a aquells cristians constitutius de la seva identitat, a través de l’abstenció de comportament d’evident il·licitud moral. Qui no es deixa vèncer per la por està recorrent el camí que condueix a la veritable llibertat, la qual únicament es troba en Crist.
