Josep Otón i Catalán (Barcelona,1963) és laic, catedràtic d’institut, professor de l’ISCREB. Té més de vint publicacions de temàtica teològico-espiritual. Coneixedor del pensament contemporani i observador de la societat actual, ha aprofundit en l’estudi de l’obra de Simone Weil (El silenci de Déu, Experiència i compromís, Els desancantament postmodern). Altres obres són: Vigías del abismo: experiencia mística y pensamiento contemporáneo. El darrer llibre publicat és Tabor, que ha tingut molt bona acollida.
Col·labora en la pastoral de l’arquebisbat de Barcelona i forma part de grups d’espiritualitat eclesial. I aquesta faceta d’observador de la societat i membre actiu en la vida eclesial són unes bones característiques per a ajudar-nos en el camí sinodal que estem fent.
Tabor i Getsamaní
Inicia la seva exposició amb una expressió dels salms: «El Senyor es fa conèixer íntimament als seus fidels.» I dona fe que tothom té una experiència de Déu, malgrat que a vegades no ha estat detectada ni per un mateix.
La imatge de la Capella Sixtina de Miquel Angel i el dit del Creador i d’Adam, que s’atansen però no es toquen, li servirà en el començament de l’exposició per a dir-nos que cal que la persona s’aixequi i s’elevi per a arribar a tenir contacte amb Déu. Però alhora també valorem més el sentit profund de l’encarnació: Déu mateix es fa home entre els homes per atansar-se i fer-se ben pròxim a la humanitat.
Déu vol que a la seva taula (taula paterna) s’hi puguin asseure tots els fills. I per això es fa conèixer als seus fidels. Per això, cal valorar degudament les mediacions culturals; menystingudes al llarg dels darrers segles pel món reformat. D’aquesta manera, Déu roman totalment absconditus (amagat).
Què cal tenir present avui en la vivència espiritual?
· Cal confiar en les mediacions culturals (art, música, encens...) que ens acompanyen i susciten l’experiència espiritual.
· Evitar el divorci entre vida intel·lectual i vida espiritual
· Cercar un equilibri entre la poda i l’adob en la vida de la persona. Cal esporgar cert brancatge innecessari en la planta però mai deixar d’adobar la terra perquè esdevingui frondosa i fructifiqui.
I com viure en els nostres dies una veritable experiència de Tabor? Com vivim allò que Pere, Jaume i Joan van experimentar amb Jesús dalt de la muntanya? Aquesta escena, precedida de la confessió de fe de Pere, esdevé un moment cabdal de l’evangeli. Van ser sis, amb Moisès i Elies, constituint així una bombolla de convivència (?!). Pere ha reconegut i confessat Jesús com a Mestre i Senyor, i ara en tindrà una í profunda experiència que marcarà i determinarà el seu camí de deixeble.
La professió de fe seguida de l’experiència a la muntanya no és un fet purament privat i aïllat en la vida de Pere; queda ben lligat a la tradició (Moisès i Elies ho testimonien). L’experiència personal cal que s’harmonitzi amb la vinculació comunitària i amb la tradició.
I un perill que podria tenir l’experiència espiritual, viscuda aïlladament, és buscar únicament una sensació de confort sense disposició per a la salvació. Hi ha experiència de Tabor (goig) i experiència de Getsemaní (fracàs i crisi). En ambdós moments, els deixebles s’adormiren. Però, en ambdós moments, Déu hi és present. I ambdues situacions són necessàries per a créixer com a deixeble de Crist.
L’experiència viscuda com quelcom que trasbalsa, que mou el cor, acaba essent contagiosa. S’encomana amb facilitat. Per això cal recordar-la, fer-ne memòria, la memòria creativa i fructuosa del cor. Els deixebles comuniquen allò que han vist i sentit.
Com podem crear en l’Església espais de vivència compartida? Sigui un sagrament celebrat amb unció, un moment de silenci o pregària comunitària... No menystinguem l’emoció, també necessària. Cal incorporar també certa emotivitat en la nostra vida celebrativa. Diumenge de Rams és eufòria, Pentecosta és entusiasme. A vegades sembla que manqui aquest entusiasme que l’Esperit Sant suscita en nosaltres.
I no oblidem l’experiència de la solidaritat. És una experiència de Déu. I especialment en els nostres dies, enmig de la crisi sanitària. Com sabem prou, espiritualitat i compromís no són termes antagònics sinó profundament complementaris.
I no deixem de tenir present aquella intuïció de Benet XVI, l’atri dels gentils, que el papa Francesc ha desenvolupat i dut a terme en el seu pontificat. La gent va a missa, però també canten nadales, fan pastorets i viuen de la religiositat popular. Cal tenir-ho tot ben present i estimar aquesta dimensió, també necessària, de la fe cristiana.
Pere Oliva March, prev.