Activitats i tallers al Seminari
Fou un esdeveniment festiu i de trobada que començà al matí al Seminari i que tingué el seu moment culminant a la tarda, amb la celebració de l’Eucaristia a la catedral de Sant Pere.
Al llarg del matí, nombroses persones van participar en les activitats programades al Seminari. La jornada es va iniciar a la capella amb una pregària d’acció de gràcies a Déu per tot allò que fa a favor nostre i per la seva presència en la vida de les persones i de les comunitats.
Feligresos procedents de diferents parròquies, alguns acompanyats pels seus rectors, van tenir l’oportunitat de conèixer de prop quatre realitats que formen part de la vida i la missió de l’Església diocesana.
El primer àmbit, presentat per la Delegació de Càritas i Migracions, va permetre de conèixer les iniciatives i els reptes de la caritat organitzada a les parròquies i als arxiprestats, amb la voluntat d’acollir i acompanyar les persones més pobres i necessitoses. Algunes persones que han viscut aquest acompanyament van compartir el seu testimoniatge.
La Delegació de Catecumenat va donar a conèixer la realitat de l’acompanyament dels qui s’han trobat amb Jesucrist i emprenen un camí de fe amb el desig de rebre els sagraments de la iniciació cristiana.
Un tercer espai va permetre de conèixer, de la mà de la Delegació d’Evangelització, el projecte Sicòmor. Es tracta d’unes trobades que donen continuïtat al camí iniciat amb el primer anunci i que afavoreixen que aquesta primera trobada amb Jesucrist pugui arrelar i créixer en el si de les comunitats parroquials.
Finalment, es va presentar una quarta realitat que, tot i ser més petita, té una gran importància: el grup Mar Endins, dedicat a l’acompanyament d’adolescents i joves que senten en el seu cor la crida a seguir més de prop Jesús en la vida sacerdotal. El nom del grup fa referència a la invitació de Jesús a Simó Pere: «Remeu mar endins» (Lc 5,4).
Durant tot el matí i havent dinat, també hi va haver jocs i activitats per a infants i joves, organitzats per la Delegació de Joves.
Eucaristia a la catedral
A les cinc de la tarda va arribar el moment central de la jornada: la celebració eucarística a la catedral, en el dos-cents vint-i-tresè aniversari de la seva dedicació.
L’homilia episcopal, sota el lema de la jornada «Molt a celebrar junts», fou una invitació a mirar la vida de l’Església de Vic amb agraïment i esperança. La celebració de l’aniversari de la dedicació de la catedral permet de recordar una llarga història de fe, sostinguda per moltes generacions de cristians que han anat transmetent «la torxa de la fe, l’esperança i la caritat». Més enllà del valuós patrimoni rebut, el gran tresor de la diòcesi és aquest testimoni de santedat i fidelitat. Per això, l’actitud fonamental és l’acció de gràcies: «És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!»
La catedral és també signe de la comunió de tota l’Església diocesana. Però l’homilia va recordar que «el veritable i únic temple és Crist» i que els cristians som les «pedres vives del temple espiritual de Déu». Aquestes pedres només formen realment l’Església quan estan unides per la caritat. D’aquí la importància de l’amor fratern, del perdó i de la comunió com a condicions indispensables tant per a la celebració de l’eucaristia com per a la missió evangelitzadora.
En aquest sentit, una de les crides més fortes de l’homilia va ser a superar l’individualisme i l’aïllament. «No podem viure isolats, tancats en les petites illes dels nostres criteris, de les nostres ferides», sinó que necessitem trobar-nos, conèixer-nos, compartir neguits i esperances i «viure i experimentar el “nosaltres” eclesial». La comunitat cristiana ha de fer visible que ningú no viu la fe tot sol: «Jo no soc res sense els germans».
Finalment, aquesta comunió ha de convertir-se en missió. L’homilia va convidar a reconèixer els signes de vida que ja existeixen en les parròquies, en la caritat, la catequesi, el catecumenat, l’acompanyament dels joves i tantes altres realitats eclesials. I proposa per al nou curs pastoral un compromís especialment significatiu: ser «artesans de pau», evitant els judicis fàcils, «desarmant les paraules», acollint la misericòrdia, perdonant i reconciliant-nos. Una pau que ha de començar en els àmbits més quotidians —la família, la parròquia, el treball i la societat— i convertir-se en un testimoni creïble de l’Evangeli.
