Sovint diem que els infinits elements que conformen el patrimoni cultural de l’Església son «les eines i els llocs». Eines i llocs que ens permeten de celebrar, en tota la seva diversitat, les activitats pròpies de la vida cristiana: els sagraments, les festes de l’any litúrgic, les pregàries individuals i col·lectives, la nostra vida de cada dia.
A les persones que ens toca de tenir i ajudar a tenir cura del patrimoni cultural del bisbat ens agrada imaginar també el nostre patrimoni artístic com una finestra. Una finestra és feta de fusta, vidre i porticons, si. Però una finestra és sobretot l’accés a l’infinit, més enllà de les nostres habitacions esquifides. La finestra, feta de matèria, ens dona pas a un mon etern que ens enfronta amb l’inefable.
I és clar que tot aquest patrimoni, tan valuós en diferents aspectes, necessita molt sovint unes atencions que no són fàcils de fer: reparacions, restauracions, reconstruccions, neteges... Al llarg dels segles, les comunitats parroquials han anat tenint cura del seu patrimoni; l’han creat, l’han mantingut, l’han reparat. I aquesta atenció constant no s’atura mai.
Una mirada a les obres de restauració i manteniment de les nostres esglésies i monuments
Voldríem remarcar, en aquest article, un seguit d’intervencions en el patrimoni que han tingut lloc durant el passat any 2024. Són potser les intervencions més cridaneres que s’han dut a terme al bisbat, però cal posar-les sempre al costat de multitud d’accions petites, que sovint passen desapercebudes, que es fan constantment en tots els indrets i que permeten que la vida ordinària de les comunitats vagi fluint amb normalitat.
Si parlem de patrimoni arquitectònic, podem començar per la catedral de Sant Pere, que, a l’espera de noves obres molt importants en el seu claustre i en les pintures murals de Sert, ha experimentat obres de manteniment a la façana, a la teulada i mesures d’accessibilitat. També a la Seu de Manresa s’ha executat, com cada any, una altra fase de les obres del seu Pla Director, restaurant tram rere tram capelles laterals entre contraforts. La continuïtat en les obres de la Seu és possible gràcies a la complicitat exemplar, des de fa molts anys, entre la parròquia, el bisbat, l’Ajuntament de Manresa, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, per tal d’anar tirant endavant les obres indicades en el pla esmentat. Les parròquies de Moià i Calaf han acabat la restauració dels seus grans campanars, dues fites patrimonials espectaculars, també amb ajut institucional. L’església parroquial de Sant Esteve de Llanars, el monestir de Santa Maria de Ripoll i Sant Pau de Manlleu també han fet obres de reparació i manteniment de les seves cobertes.
Si ens fixem en les intervencions en béns mobles, la llista augmenta. Durant el 2024 dues de les més rellevants esglésies del bisbat pel que fa a decoració mural han iniciat o acabat la restauració de les pintures artístiques que ornen les seves parets. Es tracta de l’església parroquial de Gràcia de Manlleu, que ha començat a netejar íntegrament el seu interior, cobert per unes extraordinàries pintures de l’artista torellonenc Joan Rifà l’any 1961, i del cambril dels Sants Màrtirs de la Pietat de Vic, decorat íntegrament per pintures murals i sobre tela del pintor vigatà Marià Colomer, fetes vers 1790. La Pietat ha trigat quatre anys a poder restaurar la totalitat de les pintures, degut a la seva extensió i dificultat.
En aquest mateix àmbit, l’any passat es va enllestir la nova decoració pictòrica i el retaule major de l’església del Seminari de Vic, feta pel centre Aletti.
Altres béns mobles restaurats han estat el marc del quadre renaixentista de la Pentecosta de la catedral de Vic —que ja havia estat restaurat fa uns quants anys-, de gran valor i amb autoria documentada. També s’ha restaurat el retaule de Sant Pere de Vallcàrquera, un petit retaule barroc, de factura humil però amb una sensibilitat popular digna d’admirar.
Més enllà de les intervencions fiísiques, el 2024 també ha estat el moment de poder redactar dos profunds plans directors per a uns edificis complexos: els monestirs de Santa Maria de Lluçà i de Santa Maria de l’Estany. Aquests plans directors marcaran les futures intervencions de dos conjunts monacals molt semblants, històricament i patrimonialment.
És d’agrair el treball i col·laboració de tantes persones per a fer possible aquestes intervencions, així com de totes les altres que no han aparegut en aquesta llista. Rectors i feligresos, paletes i restauradors, arquitectes, personal administratiu, administracions públiques i nombrosos col·laboradors anònims: moltes gràcies a tots!
