Mossèn Xavier Bisbal, com a prior del Sant Crist d’Igualada, va presidir l’ofici en una basílica de Santa Maria tancada al públic per primera vegada des de 1938 i sense processó des de 1976, quan hagué de suspendre’s per un aiguat. Des de l’any 1900 només s’ha suspès la processó sis vegades: una per pluja, dues per revolució i guerra i tres per prohibició de les autoritats republicanes. Ara, se n’ha d’afegir una altra per epidèmia.
Mn. Xavier Bisbal -rector de Santa Maria i la Sagrada Família d’Igualada-, a la celebració eucarística, va estar acompanyat pels altres rectors de la ciutat, Mn. Eduard Flores -rector de Santa Maria- i Mn. Josep Massana -rector de la Soledat-, pel diaca Mn. Pere Roig i pel seminarista Lluís Vidal. Es pot veure tota la missa en aquest vídeo.
Bisbal, en la seva homilia, va comparar l’epidèmia que va viure Igualada l’any 1589, quan el Sant Crist va suar sang, amb l’actual. El prior va descriure, segons consta en el llibre “L’Epidèmia de pesta a Igualada l’any 1589” de Jaume Vizcarra, la situació de llavors:
“Igualada, malaltia, epidèmia.
Angoixa, incertesa…un perill invisible.
Uns primers casos donen l’alerta. Mesures preventives de les autoritats, informes dels metges i cirurgians sobre la situació.
Previsions tranquil·litzadores que no s’acaben complint, s’empitjora progressivament el nombre d’afectats i de morts.
Augmenten les defuncions, i la gran majoria es deuen a la malaltia.
Enterraments sense cap companyia. S’aïlla la família del difunt.
Mobilització de recursos per pal·liar els danys de l’epidèmia.
Les defuncions s’estenen més enllà d’Igualada, als pobles de la rodalia.
S’aïllen els malalts: han de quedar tancats a casa. S’acaba la vida social, tothom que marxi d’Igualada. No passa ningú pel carrer.”
Mn. Xavier va continuar remarcant “dues situacions paral·leles, la de l’epidèmia que va finalitzar a principis de 1590 i la de l’epidèmia de coronavirus que estem vivint, amb un furor molt gran, aquest 2020. El punt d’unió, que és el motiu d’aquesta celebració, és la Imatge del Sant Crist d’Igualada. És en aquella vila d’Igualada, ferida, empobrida, desmotivada, que el 20 d’abril de 1590 la petita imatge d’un Sant Crist va suar sang, com a signe d’amor envers els igualadins. Crist que sofreix amb els que sofreixen, la Víctima en majúscules de tota la història, que a través d’un prodigi grandiós, a la capella del Roser, es fa proper amb les víctimes de la nostra petita història local.”
Mn. Bisbal va acabar la seva homilia fent la reflexió següent: “La nostra societat ha de fer-se una pregunta valenta: hem fet tot el possible per protegir la vida dels nostres avis? Sense donar-nos les culpes els uns als altres...no hem oblidat que tota vida humana té un valor, també la de la gent gran? No hem caigut en idolatrar el present, la joventut, la bellesa? Com és que la nostra societat no estava preparada per protegir aquells més grans que han obert el camí a les noves generacions, que ens han donat vida i amor amb la seva feina, amb el seu exemple? Cito un periodista local: “Avui, els hospitals i residències són plens d’avis, malalts. Alguns, abandonats. Moren. Potser no som dignes dels nostres avis i àvies. No els hem sabut tornar tot el que ens han donat i han fet per nosaltres”.
Tenim present també els metges/esses, els infermers/infermeres i tot el personal sanitari que està oferint “un testimoni de cura i amor al proïsme fins a l’extenuació de les seves forces i, moltes vegades, fins a sacrificar la seva salut”. L’Hospital d’Igualada ha viscut el moment més difícil de la seva història, però també les residències d’avis.”
Al finalitzar la celebració es va llegir el missatge que el Bisbe de Vic, Romà Casanova, havia fet arribar especialment per a l’ocasió:
SALUTACIÓ EN OCASIÓ DE LA FESTA DELS SANT CRIST D’IGUALADA
Als rectors de les parròquies i a tots els fidels cristians i devots del Sant Crist de la ciutat d’Igualada.
Estimats germans i germanes:
Aquest any, la celebració del Sant Crist és diferent a la dels altres anys. Degut al confinament per raó de l’alarma sanitària, les expressions pròpies d’adoració, devoció i estima de la ciutat d’Igualada envers el seu Sant Crist, no podran realitzar-se. Si a mi, que des de fa setze anys he assistit amb vosaltres a la Festa del Sant Crist, em costa d’entendre el que passa, encara més a vosaltres que porteu, com a bons igualadins, l’amor al Sant Crist en les fibres més íntimes del cor.
No podrem assistir a l’Ofici del matí, ni a la processó de la tarda. No podrem mirar-lo ni venerar-lo, ni el podrem acompanyar pels carrers de la nostra ciutat. Però ben cert que la nostra estima vers ell serà, si pot ser, encara més gran. I si la nostra estima s’acreixerà, al mateix temps, la nostra pregària, demanant la seva benedicció i salvació, també s’intensificarà.
Sé de la vostra lluita i patiment contra la pandèmia, que s’ha aferrissat sobre la vostra ciutat, juntament amb Santa Margarida de Montbui, Òdena i Vilanova del Camí, així com també en altres poblacions dels encontorns. Vull expressar la meva proximitat i pregària per les famílies que han perdut una persona estimada, en aquests dies tan difícils; pels malalts i els seus familiars. També el meu reconeixement al personal sanitari: metges i personal d’infermeria i de neteja; tant dels hospitals com de les residències d’ancians. Sense oblidar les autoritats i els serveis d’ordre i assistència que vetllen pel bé de tots, principalment pel bé dels més febles i pobres.
Solament dir-vos que el Sant Crist sap què és el sofriment. En el Prodigi de Sang d’aquell benaurat Divendres Sant del 20 d’abril del 1590, es manifesta la predilecció del Crist envers la vostra ciutat en aquells moments de prova i pobresa. I la seva predilecció es mostra en el sofriment: suor de sang i aigua. Jesucrist no defuig el sofriment i la mort, sinó que l’amara amb l’amor. I aquest Amor (amb majúscula) fa possible el que nosaltres no podríem ni imaginar: l’Amor és més fort que la mort. El sofriment i la mort de Crist són la victòria sobre la mort. Crist és la nostra esperança viva!
Visqueu, doncs, aquesta festa del Sant Crist, amb la certesa que Ell, el Sant Crit, és més a prop que mai, si pot ser, de tots i cada un de vosaltres. Mireu-lo, contempleu-lo, adoreu-lo; i, d’aquesta manera, sentireu aquell goig i aquella pau que solament ell pot donar. Sempre, en tota circumstància de la nostra existència, ell és el nostre Salvador, el nostre Redemptor.
Amb el Sant Crist, mort i ressuscitat, tenim un futur obert a l’esperança! Amb ell, amb el seus exemples i la seva gràcia podrem fer que en aquesta ciutat d’Igualada reneixi l’alegria, la solidaritat i la caritat pròpies de la fraternitat. Recordem aquelles paraules del Concili Vaticà II: «Per Crist i en Crist s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abba, Pare!» (Gaudium et spes, 22).
Us acompanyo amb la meva pregària i la benedicció del Senyor.
Servidor vostre en Crist, bon Pastor,
+ Romà, bisbe de Vic
Vic, 13 d’abril del 2020
