La salut del Papa i la seva renúncia
Un infermer em va salvar la vida! Em va dir: «Vostè ha d'operar-se.» Hi havia altres opinions: «No, que amb antibiòtics…», i ell m’ho va explicar molt bé. És infermer d'aquí, del servei sanitari nostre, de l'hospital del Vaticà. Fa trenta anys que és aquí, un home de molta experiència. És la segona vegada en la vida que un infermer em salva la vida.
Ara puc menjar de tot, cosa que abans, amb els «diverticles» no podia fer. Encara tinc les medicines postoperatòries, perquè el cervell ha de registrar que té 33 centímetres menys d'intestí. I tot m'ho controla el cervell, i necessita temps per a enregistrar-ho. Però faig una vida toalment normal.
Jo no sé d'on han tret que jo volia presentar la meva renúncia. Quina paraula devien prendre en la meva pàtria? D'allí va sortir la notícia. A mi ni em va passar pel cap.
Afganistan
És una situació difícil. Jo crec que com a pastor haig de cridar els cristians a una oració especial en aquest moment. És veritat que vivim en un món de guerres (pensi en el Iemen, per exemple). Però això és una cosa molt especial, té un altre significat. I jo demano el que demana sempre l'Església en els moments de major dificultat i de crisi: més oració i dejuni. Oració, penitència i dejuni, que és el que en els moments de crisi es demana. I respecte al fet de vint anys d'ocupació i després es deixa, jo vaig recordar altres fets històrics, però em va tocar una cosa que va dir la cancellera Merkel, que és una de les grans figures de la política mundial, a Moscou, el passat 20 [d'agost]. Tradueixo. Espero que la traducció sigui correcta: «És necessari posar fi a la política irresponsable d'intervenir des de fora i de construir en altres països la democràcia, ignorant les tradicions dels pobles.» Lapidària. Crec que això diu molt, que cadascú ho interpreti.
Els desenganys de la vida
He tingut diversos desenganys en la vida, i això és bo, perquè els desenganys et fan aterrar d'emergència. I el tema està a aixecar-se. Hi ha una cançó alpina que a mi em diu molt: «En l'art d'ascendir el que importa no és no caure, sinó no quedar-se a terra.» I, davant un desengany, tenim dos camins: o et quedes aquí dient que això no va, o m'aixeco de nou. I crec que davant una guerra, davant una derrota, un desengany propi o un fracàs propi o el propi pecat, cal aixecar-se i no quedar-se a terra.
La missa tridentina
Sant Joan Pau II —i després Benet XVI ja més clarament amb Summorum Pontificum— va donar la possibilitat que es pogués celebrar amb el missal de Joan XXIII (anterior al de Pau VI, que és el postconciliar) per a aquells que no se sentien bé amb la litúrgia actual, que tenien una certa nostàlgia… Em va semblar de les coses pastorals més belles i humanes de Benet XVI. I així va començar. Aquest va ser el motiu. Al cap de tres anys ell deia que calia fer una avaluació. Es va fer una avaluació i semblava que tot rutllava. D'aquesta avaluació fins ara han passat deu anys (és a dir, tretze des de la promulgació) i l'any passat vam veure amb els responsables del Culte i de la Doctrina de la Fe que convenia fer una altra avaluació a tots els bisbes del món. I es va fer. Va durar tot l'any. La inquietud que més apareixia era que una cosa feta per a ajudar pastoralment els qui han viscut una experiència anterior s'anava transformant en ideologia. És a dir, es passava d’una mesura pastoral a una ideologia. Llavors calia reaccionar amb normes clares. Vaig fer més o menys l'esquema, el vaig fer estudiar i vaig treballar, vaig treballar molt, amb gent tradicionalista de bon sentit. I va sortir aquesta cura pastoral que cal tenir, amb alguns límits. Per exemple, que la proclamació de la Paraula sigui en un idioma que tots entenguin; si no, és riure's de la Paraula de Déu.
L’eutanàsia i l’avortament
Estem vivint una cultura del descartament. El que no serveix es descarta. Els vells són material descartable: molesten. Els malalts més terminals, també; els nois no estimats, també, i els envien al remitent abans que neixin…
Després, mirem les perifèries, pensem en les grans perifèries asiàtiques, per exemple, per a anar-nos-en lluny i no pensar que un està parlant de coses d'aquí. El descartament de pobles sencers. Pensi en els Rohinya, descartats, caminant pel món. Pobrets! És a dir, es descarten, no serveixen.
A Itàlia l'edat mitjana són 47 anys. A Espanya crec que és més alta. És a dir, la piràmide s'ha invertit. És l'hivern demogràfic en el naixement, en el qual hi hagi més casos d'avortament. La cultura demogràfica baixa perquè es mira el profit. Es mira al futur… i a vegades usant la compassió!: «Que no sofreixi en el cas de…» L'Església el que demana és ajudar a morir amb dignitat. Això sempre ho ha fet.
I respecte al cas de l'avortament, a mi no m'agrada entrar en discussions que si fins aquí es pot, que fins allí no es pot, però dic això: qualsevol manual d'embriologia dels que donen a un estudiant de Medicina a la Facultat diu que a la tercera setmana de la concepció, a vegades abans que la mare s'adoni que està embarassada, ja estan perfilats tots els òrgans en l'embrió, fins i tot l'ADN. És una vida. Una vida humana. Alguns diuen: «No és persona.» És una vida humana! Llavors, davant d'una vida humana jo em faig dues preguntes: És lícit eliminar una vida humana per a resoldre un problema? És just llogar un sicari per a resoldre un problema? I amb aquestes dues preguntes, que es resolguin els casos d'eliminació de gent —d'una banda o d’una altra— perquè són un pes per a la societat.
Espanya
Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la història del segle passat. I, si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història, la qual cosa no vol dir claudicar de les postures pròpies, sinó entrar en un procés de diàleg i de reconciliació; i, sobretot, fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació. A més, les ideologies destrueixen. Unitat nacional és una expressió fascinant, és veritat, però mai no es valorarà sense la reconciliació bàsica dels pobles.
Escoltar l'entrevista sencera aquí.