El proppassat dia 29 de novembre es va coronar amb un artístic i majestuós estel la torre de la Mare de Déu de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, element que començà d’emetre claror per la festa de la Immaculada Concepció de la benaurada Verge Maria (8 de desembre). Aquest fet ha estat comentat oportunament, i amb raó. I és que, des d’aleshores, l’estrella d’aquest famosíssim temple destacarà sobre l’skyline de la capital de Catalunya, cosa que es presta a algunes reflexions (ultra les que ja s’han fet, és clar).
Personalment, no he pogut deixar de relacionar-ho amb la frase atribuïda al venerable bisbe de Vic Josep Torras i Bages i que està escrita en la pedra de la façana del santuari de Montserrat (una altra realitat cabdal del nostre país): «Catalunya serà cristiana o no serà.» Ja sabem que tal frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Catalunya pot anar existint sense professar la fe en Crist, certament, però ja no serà la mateixa. De fet, s’haurà desarrelat i, per tant, li faltarà la saba vital. Conservarà una immensitat d’elements (edificis i construccions, escultures i pintures, peces musicals, noms, festes, costums, expressions lingüístiques...) que no
se sabrà què hi fan, què volen dir, d’on provenen, per a què serveixen o servien... I, sobretot, haurà perdut un gran llaç de cohesió social —compaginable amb el principi de llibertat religiosa—, una preciosa guia per a la conducta recta i benèfica, una visió que va més enllà de l’horitzó tangible, un vincle amb la història que ens ha configurat com a poble i amb la geografia que ens agermana amb altres nacions o col·lectivitats de l’orbe.
A més, tractant-se d’una estrella de caire marià, aquest símbol ens hauria de fer arribar un afectuós escalf maternal transcendent per damunt de la solitud i la desemparança, per damunt de les penes i dificultats, que suscités abraçades fraternals i gestos de solidaritat, que ens recordés el cordó umbilical que ens uneix amb els passats i els venidors. En aquest sentit, m’ha vingut al pensament la feliç invocació amb què es clou l’oratori Mil anys, amb llibret de l’escriptor igualadí Antoni Dalmau i Ribalta i música del mestre alt-segarrenc Valentí Miserachs, oratori interpretat a Igualada (2004 i 2014) i a la Ciutat Comtal (2005), com també, parcialment, a Roma (2004): «Hi ha una llum que guia sempre els nostres passos, / ... / sigui aquest temple la llar que ens arrecera, / Santa Maria l’estel que ens va al davant.»
Sigui com sigui, cal donar gràcies a Déu per aquest estel tan significatiu que des d’ara brilla, sobretot de nit —i, metafòricament, dins la vida de les persones i del món, ¿hi ha gaires hores que no siguin de nit?—, en el perfil de la conurbació barcelonina i que, d’una manera o altra, n’amoroseix el dens i complex paisatge.
Josep Ruaix i Vinyet, prevere