Mn. Miquel dels Sants Gros i Pujol va néixer al c/ Manlleu de Vic en 1933. Fill d’un fabricant de sabons i lleixius, va ser el petit de tres germans. De la seva etapa escolar, destaca el seu pas pel col·legi de Sant Miquel de Vic, on va cursar el batxillerat i on Mn. Ramon Masnou —quan encara no era bisbe— era el seu director espiritual.
Mn. Gros es queixa dels problemes que actualment té a la vista, però se li il·lumina la mirada quan parla de la seva feina. Prova d’això és que cada dia puja a peu els cinquanta-quatre graons que hi ha fins a l’Arxiu. Creu que la paraula que millor el defineix és «investigador» i, conseqüentment, encara ara, continua publicant estudis científics en mitjans especialitzats. Troba a faltar poder viatjar —ho havia fet molt—; viatges que també aprofitava per a ampliar la seva col·lecció de segells i tauletes sumèries.
Com va néixer la seva vocació sacerdotal?
A casa es vivia un ambient clerical. Tenia tres tiets preveres: un era canonge de la catedral de Barcelona, un altre era beneficiat a Santa Maria del Mar de Barcelona i l’altre, a qui van assassinar durant la guerra civil, era beneficiat a Sant Pere de Ripoll.
Quins van ser el seus primers destins?
El bisbe Masnou volia que un cop ordenats preveres, abans de continuar estudiant, exercíssim un temps el ministeri parroquial. En el meu cas, vaig anar de vicari a Navarcles (1956), però hi vaig ser pocs mesos, perquè em van haver d’operar de les glàndules del coll. Un cop recuperat em van destinar de vicari a Torelló (1957). Després, vaig marxar tres anys a estudiar a París, on vaig assolir el títol de mestre en sagrada litúrgia (1966) a l’Institut Catòlic de París i on ajudava la parròquia de Sainte Odile. També vaig viure un hivern a Alemanya per aprendre la llengua.
I després?
Vaig ser director espiritual del Seminari Menor (1965) i vicerector del Seminari (1977) abans que es fes l’interdiocesà. També vaig ser professor durant quaranta anys a la Facultat de Teologia de Barcelona i a l’Institut de Litúrgia de Barcelona.
I llavors, al Museu Episcopal i a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic?
Des dels dotze o tretze anys ja anava a estudiar a la Biblioteca Episcopal amb el Dr. Junyent. Per tant, el coneixia molt, com també la seva manera de treballar. A la seva mort, l’any 1978, vaig assumir la direcció de la Biblioteca i del Museu Episcopal, del qual vaig ser el conservador fins al 2002. Abans el museu, la biblioteca i l’arxiu anaven junts.
Dels quaranta-cinc anys que fa que és el director de l’Arxiu i Biblioteca, de què està més satisfet?
He continuat la feina del Dr. Junyent, mantenint, ampliant, conservant i estudiant el fons que tenim. El més significatiu d’aquests anys és l’acord amb la Diputació de Barcelona el 1998, ara fa vint-i-cinc anys, que va permetre informatitzar i catalogar tota la biblioteca i remodelar la sala de consultes.
Abans d’acabar l’entrevista, insisteix a dir que, si ha pogut fer tot el que ha fet, és gràcies a una bona colla de col·laboradors: «ja som amics i ens avenim molt», i els va citant d’un a un. Una bona mostra d’aquesta amistat és la petita celebració que van fer, a l’Arxiu, el proppassat 23 de gener amb motiu del seus noranta anys.
