Enguany, el calendari es va avançar lleugerament, i les sessions van tenir lloc de dimarts a dijous, amb la possibilitat de quedar-se a dinar en un ambient de fraternitat i diàleg.
Una novetat d’aquesta edició ha estat la recent instal·lació d’aire condicionat a la sala de conferències, un element que ha contribuït sensiblement a fer més agradables les jornades en plena calor estiuenca.
El tema escollit va ser l’encíclica Dilexit nos del papa Francesc, dedicada a l’amor humà i diví del Cor de Crist. El P. José Granados García, doctor en teologia dogmàtica per la Universitat Gregoriana de Roma, va ser l’encarregat de conduir les sessions amb el seu estil rigorós i profund. La seva exposició va ajudar els participants a endinsar-se en un document que molts consideren central dins del magisteri del papa Bergoglio, pel seu ressò espiritual i pastoral.
Com cada any, aquest espai de formació va esdevenir també un lloc de trobada, reflexió i renovació per a preveres, diaques, religiosos i laics.
Al llarg del curset d’estiu d’enguany, el P. José Granados García va oferir una rica i articulada exposició al voltant de l’encíclica Dilexit Nos del papa Francesc, publicada el 2024. Va començar traçant una visió de conjunt del magisteri del Papa, que s’obre amb una encíclica sobre la fe (Lumen fidei, escrita conjuntament amb Benet XVI) i culmina ara amb una reflexió profunda sobre la caritat: l’amor humà i diví que troba el seu símbol i expressió més alta en el Sagrat Cor de Jesús.
La seva ponència es va articular entorn d’una pregunta central: quina actualitat té avui la devoció al Cor de Crist en una cultura que sembla haver-se tornat, alhora, “sense Déu i sense cor”? Per respondre-hi, va fer un recorregut històric i teològic molt documentat, partint de les arrels bíbliques (sobretot els textos joànics) i continuant amb l’exegesi espiritual dels Pares de l’Església i els autors medievals, especialment els comentaris al Càntic dels càntics. També abordà el paper d’aquesta devoció com a resposta al jansenisme, que presentava un Déu més justicier que misericordiós.
Una de les primeres qüestions que va plantejar fou de naturalesa teològica: es pot adorar un cor humà? La resposta, ja establerta doctrinalment en temps de Lleó XIII, és afirmativa, perquè el Cor de Jesús és el cor mateix del Fill de Déu encarnat. Així doncs, no es tracta d’un culte sentimental, sinó d’una adoració veritable al misteri de l’amor diví fet carn.
Un aspecte molt rellevant que el P. Granados va voler subratllar és la dimensió afectiva i corporal de la devoció al Cor de Jesús. Aquesta no només té un valor simbòlic, sinó que ens recorda la centralitat de l’afectivitat, les passions i el cos en la vida cristiana, davant els intents antics i moderns de desincarnar la fe. Aquest punt, ja destacat per Pius XII a l’encíclica Haurietis aquas (1956), troba avui una nova actualitat en el context d’una antropologia cristiana integral.
Una de les seccions més profundes de les seves intervencions va ser la dedicada a l’Eucaristia com a revelació del Cor de Crist. Va mostrar com els gestos institutius del Dijous Sant –trencar el pa, oferir el calze, rentar els peus– són clau per entendre com Jesús ens comunica el seu Cor a través d’un llenguatge corporal i afectiu, que alhora apunta cap a una realitat escatològica: el Cos glorificat i el banquet del Regne. Aquesta visió obre camí a una veritable “teologia del cos” centrada en l’amor de Crist.
El darrer dia, el P. Granados va dedicar uns apunts al Cor de Maria, indissociable del de Crist, i va voler reflexionar també sobre dues pràctiques tradicionals de la devoció: la consagració i la reparació. Lluny de quedar-se en formes pietoses antigues, va suggerir com aquestes actituds poden ser reinterpretades avui com expressions d’una vida donada i d’un amor que s’ofereix per sanar les ferides del món, tot des del centre que és el Cor del Salvador, del qual nosaltres podem unir-nos al seu amor redemptor i expiador.
