Aquestes celebracions comunitàries han ajudat a renovar el sentit i la vivència d’aquest sagrament, que no és perquè es vagi posposant fins a darrera hora, sinó per a rebre’l quan es pateix alguna malaltia greu o també si hom està impedit o afeblit per la vellesa.
Sovint, però, en els hospitals és la família qui demana aquest sagrament i s’acostuma a fer quan la malaltia ja està molt avançada i de vegades s’espera expressament al moment en què el malalt ja està inconscient.
Sabem que els sagraments responen a les necessitats vitals del cristià i marquen les grans etapes de la seva existència. La malaltia, sobretot si és greu, marca una etapa important i difícil que sovint desestructura el ritme de vida i posa en qüestió el sentit del nostre pas per aquest món.
I és precisament quan el sofriment ens posa a prova quan més tenim necessitat de sentir ben a prop aquest Jesús que s’interessa molt especialment pels malalts i pels dèbils i quan més necessitem la seva gràcia per a assumir la realitat, per a afrontar amb pau i serenor les situacions que se’ns vagin presentant, per a demanar-li la salut, perquè no decaigui la nostra fe, per a descobrir l’amor de Déu que no ens abandona mai i per a mantenir sempre viva la nostra confiança.
La unció dels malalts és un sagrament que ens ajuda a viure cristianament la malaltia. És perquè Jesús ens ajudi en tot el procés que comporta aquesta nova situació, perquè no perdem les ganes de viure ni deixem de posar amor al voltant nostre.
El ritual diu que la unció és el sagrament específic de la malaltia i no pas de la mort. No s’hauria de vincular la unció dels malalts amb la mort sinó amb la malaltia. Pròpiament el sagrament dels moribunds no és la unció dels malalts sinó el viàtic. Certament que la unció es pot tornar a rebre quan hi ha un empitjorament greu i que juntament amb el sagrament de la reconciliació i amb l’Eucaristia és bo que constitueixin els sagraments que acompanyin la fi del nostre pelegrinatge cristià.
Tanmateix, la unció, des de bon principi, s’havia administrat als malalts per a ajudar-los a viure. Fixem-nos què diu la carta de sant Jaume: «Si teniu algú malalt, crideu els vostres preveres perquè l’ungeixin en nom del Senyor i preguin per ell. Aquella oració, feta amb fe, li serà saludable: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats» (Jm 5,14-15).
Per això sap greu que avui costi tant de demanar els sagraments. Quan ingressem a l’hospital, sobretot si és per una malaltia o preparant una intervenció quirúrgica important, hauríem de pensar sempre a demanar el servei religiós. No esperem que passin a demanar-nos-ho, perquè en la majoria dels centres sanitaris aquest servei s’ha de sol·licitar.
Quant als moribunds, no esperem que estiguin inconscients. Si encara són conscients, l’eucaristia rebuda com a viàtic tindrà tota la seva significació. En efecte, Jesús diu: «Qui menja la meva Carn i beu la meva Sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54).
El Ritual del Viàtic comporta una celebració sublim i senzilla alhora per tal d’ajudar a assumir humanament i cristianament l’agonia i la mort. Potser no sempre hi haurà la possibilitat de celebrar-lo, però seria molt bo que es demanés quan algú s’adona que se li acosta la mort o abans d’iniciar un tractament de sedació.
Jaume Casanellas, delegat episcopal per la Pastoral del Malalt