S’ha publicat la primera exhortació apostòlica de Robert Francis Prevost, un treball iniciat per Francesc sobre el tema del servei als pobres, en el rostre dels quals trobem “el patiment dels innocents”. El Papa denuncia l’economia que mata, la manca d’equitat, la violència contra les dones, la desnutrició i l’emergència educativa. El text brolla de l’Evangeli del Fill de Déu, que es va fer pobre des de la seva entrada al món i que rellança el Magisteri de l’Església sobre els pobres en els darrers cent cinquanta anys.
El títol, que remet a la frase bíblica de l’Apocalipsi (Ap 3,9), estableix el marc teològic: Déu estima de manera particular les comunitats i les persones que, malgrat la seva feblesa o manca de recursos, són fidels. Aquesta declaració d’amor diví esdevé el fonament de l’amor cristià cap al proïsme sofrint.
L’Amor als pobres: un llaç inseparable de la Fe
El Papa Lleó XIV subratlla de manera insistent que l’opció pels pobres no és un mer afegit ètic o una activitat subsidiària de l’Església, sinó el “nucli incandescent de la missió eclesial” i el “criteri del veritable culte”. Cita l’exemple de Jesús, que s’identifica amb “els més petits de la societat”, revelant la dignitat inalienable de tot ésser humà, especialment quan és “més feble, miserable i patint”.
El document reprèn la coneguda frase de Sant Joan Crisòstom: “L’altar és d’or, però la víctima és pobra”, per denunciar que qualsevol acte de culte o pietat que ignori el pobre és un culte buit. La caritat cap al proïsme necessitat no és beneficència, sinó “l’horitzó de la revelació”, és a dir, el lloc on es manifesta i s’adora el mateix Crist.
Múltiples rostres de l’empobriment i l’opció de Déu
L’exhortació expandeix el concepte de pobresa més enllà de la manca material. Es reconeix que hi ha múltiples formes d’empobriment que clamen a la consciència cristiana:
Pobresa material: Fam, manca d’habitatge i atur.
Pobresa social i cultural: Exclusió, manca d’accés a l’educació i la discriminació.
Pobresa espiritual i moral: Soledat, desesperació, buit existencial i les conseqüències del vici.
Lleó XIV recorda que tota la història de la salvació és marcada per l’opció preferencial de Déu pels pobres. Des de l’alliberament d’Israel de l’esclavatge a Egipte fins al càntic de Maria (Magnificat), l’Escriptura presenta un Déu que escolta el crit de l’oprimit i que es revela com a alliberador. Per tant, el cristià ha de sintonitzar el cor amb aquesta elecció divina.
El Papa denuncia sense embuts la creixent desigualtat al món contemporani. Critica les “certes elits de rics” que viuen en una “bombolla” de luxe, indiferents al patiment de la gent comuna, així com la “frivolitat” dels que intenten relativitzar la gravetat de les dades de pobresa o que atribueixen la misèria a l’”autoelecció” dels afectats.
La Tradició de l’Església: un riu de Llum i Vida
Un dels capítols clau es dedica a mostrar com l’opció pels pobres ha estat un far de llum constant al llarg de la història de l’Església, des dels Pares fins al Concili Vaticà II:
La Cura dels Malalts: El servei als malalts no és només un gest humà, sinó una acció teològica. El Papa afirma que, en el gest de cuidar i netejar una ferida, l´Església proclama que la salvació és una acció concreta i que el Regne de Déu s´inicia entre els més vulnerables.
L’Alliberament dels Captius i la Lluita contra l’Esclavitud: L’Església sempre ha lluitat contra totes les formes d’esclavitud i d’opressió. El document fa una crida a l’acció per combatre les noves formes d’esclavatge modern: trata de persones, treball forçat i explotació.
La Vida Monàstica i el Pobre: Contrari a la idea que el claustre és un mer refugi del món, el Papa destaca que les ordres monàstiques que van obrir les portes als pobres van revelar que la contemplació exigeix la misericòrdia com el seu fruit més pur.
A més, emfatitza la importància de l’educació com a eina d’alliberament i la necessitat d’acompanyar els migrants i els refugiats, reconeixent-hi la figura del foraster indefens que l’Escriptura crida a acollir.
L’acció i la conversió personal
“Dilexi te” va més enllà de la reflexió per exigir una conversió personal i estructural. L’exhortació recorda que no n’hi ha prou de donar el que sobra; la caritat exigeix una participació a l’obra alliberadora de Crist i un compromís que modifiqui els estils de vida.
L’exhortació posa l’accent en la destinació universal dels béns i en la funció social de la propietat, principis recordats pel Concili Vaticà II. Això implica que la propietat privada mai no és un dret absolut i intocable, sinó que està subordinada a la necessitat que tots els éssers humans puguin viure amb dignitat.
El Papa Lleó XIV conclou que la trobada amb els pobres és una experiència que evangelitza. En acostar-nos-hi, no anem només a “portar-los a Déu”, sinó que el trobem a Ell enmig del seu patiment. Aquesta trobada no és de dalt a baix, sinó una trobada entre iguals on el cristià és interpel·lat i transformat.
