Si hi ha una pregunta clau en la vida cristiana personal o comunitària, podria ser aquesta: creiem de debò que Jesús és viu entre nosaltres? Respondre-la, amb la vida quotidiana, és el repte constant de cada creient. Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (cf. Mt 25,40) i on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells (cf. Mt 18,20) són dues respostes, dos itineraris coincidents que la paraula evangèlica ens brinda perquè visquem la veritable alegria, l’alegria pasqual.
De tanta alegria no s’ho acabaven de creure (cf. Lc 24,11). De vegades ens costa de creure. Som acollidors d’alegries mediocres i podem fer cas de cants de sirenes que poc aporten a la nostra vida. I podem ser reticents a fer nostra la gran alegria de la resurrecció. Quina contradicció!
1. Crec perquè m’hi sento inclinat. Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs (cf. Rm 10,9). Una capacitat de creure sense quedar encotillat pels filtres de la raó, malgrat que la fe sigui ben raonable. Ressona aquella constatació del salm: em sento ple de fe, malgrat que deia: què en sóc, de dissortat! (cf. Sl 116,10).
2. Crec perquè confio. En què o en qui confio? En la Paraula, en les promeses del Senyor. Em fio d’ell. A vegades potser no podrem recolzar-nos en el sentiment, però podem fiar-nos de Jesús. Sigues ferm i decidit, no tinguis por, no t’acovardeixis. Jo, el Senyor, el teu Déu seré amb tu arreu on aniràs (cf. Js 1,9). Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (cf. Mt 28,20).
3. Crec perquè ell actua en la meva vida. És viu enmig nostre. Puc adonar-me de les seves mediacions i perquè en els altres, en el pobre… deixa petjades del seu amor. I sé que sempre m’espera en el pobre, en el petit i en els sagraments, que el fan ben present en la vida humana. Feu això, que és el meu memorial (cf. Lc 22,19).
4. Crec perquè veig les actituds de vida que provoca. En l’exercici de la caritat, veient un estil de vida, potser en mi mateix i en altres persones que fan seguiment del Crist. El rentament dels peus del Senyor als seus deixebles en el darrer sopar fa patent una manera de ser i de viure. Digue’m com vius i et diré què creus... Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres (cf. Jn 13,35).
5. Crec perquè veig la seva presència en el món. L’entrelluquem enmig de moltes situacions. Veig que el Senyor passa per la vida de la gent i actua. M’adono del seu rastre en el món, en la vida de les persones. Puc adonar-me que la pesca miraculosa de l’evangeli també es dóna entre nosaltres, si estic atent. És el Senyor! (cf. Jn 21,7).
6. Creiem perquè no tenim certesa absoluta que sigui així. Crec perquè tinc respecte pels qui no creuen. La fe no la posseïm; és una confiança que ens porta, que ens condueix. Creure no és incompatible amb les dificultats que sorgeixen, ni amb les «nits fosques». Crec perquè Crist Ressuscitat ha mostrat les seves llagues. Quan hi ha presències de creu, veig el revers. I en les llagues vives del món hi ha un crit que m’empeny cap a Jesucrist. Són assumides per la resurrecció. Com diu sant Joan de la Creu, en aquests versos musicats a Taizé: «De noche iremos, de noche, que para encontrar la fuente solo la fe nos alumbra.» Tomàs va respondre: Senyor meu i Déu meu! (cf. Jn 20,28). Tu, Senyor, em mantens la llàntia encesa, Déu meu, claror en les meves nits (cf. Sl 18,29).
7. Crec amb la comunitat. Visc la fe en una parròquia, en un presbiteri. Crec amb molts altres. Crec en l’Església. Puc sentir la presència del Ressuscitat en el si de l’Església. No crec tot sol, aïllat, en una privacitat distanciada dels altres… Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era (cf. Jn 20,26).
Com vivim aquesta confiança en la Ressurrecció del Crist? Som convidats a viure-la eclesialment, com a batejats. Com a laics, preveres, diaques, religiosos i religioses. La vivim confiant en els germans? Recitant el Salm 118 ens adonem de les proeses del Senyor, i enmig del poble reunit testimoniem la seva presència.
Pere Oliva, prevere