Missatge i espiritualitat del pessebre en els vuit segles del Pessebre de Greccio
Sobre l’espiritualitat i el missatge que suscita el pessebre, el papa Francesc, en ocasió de la visita que efectuà a Greccio el primer diumenge d’Advent del 2019, volgué posar de manifest que els betlems nadalencs avui ens poden ajudar enormement a aproximar-nos als fets més entranyables de la vida de Jesucrist, ja que el Fill de Déu, en entrar en aquest món, sorprenentment, trobà lloc on els animals van a menjar; així el fenc de la menjadora o pessebre esdevé el primer llit per a Aquell que es revelarà com «el pa baixat del cel» (Jn 6,41), un expressiu simbolisme que al·ludeix a l’Eucaristia i que sant Agustí —juntament amb altres Pares de l’Església— ja havia captat quan afirmà en les seves cèlebres prèdiques que Jesús, «ajagut en una menjadora, esdevé el nostre aliment» (Sermó 189, 4). El pessebre ens acosta, doncs, als misteris de la vida de Jesús i «ens els fa sentir propers a la nostra vida quotidiana», com ho reblà el papa Francesc (Admirabile signum, 2-3).
Sant Francesc d’Assís, amb la simplicitat d’aquell primer pessebre vivent escenificat la nit de Nadal de 1223 a la població italiana de Greccio, a la vall de Rieti, aconseguí realitzar una gran obra d’evangelització.
I avui ens preguntem: per què el pessebre encara suscita tanta sorpresa i ens commou? Doncs perquè manifesta la tendresa i la proximitat del Déu Creador de l’univers que s’abaixa a la nostra petitesa i ens aixeca del pecat. La nit de Nadal, a Greccio, hi fou celebrada la santa missa per tal de mostrar el vincle entre l’Encarnació del Fill de Déu i l’Eucaristia. En aquesta celebració, sant Francesc hi feu de diaca.
Any rere any, la preparació del pessebre familiar a la llar contribueix a fer-nos reviure espiritualment la mateixa història que «en aquell temps...» succeí a Betlem de Judea. Més encara, el pessebre ens ajuda a imaginar les escenes i estimula els nostres afectes, car ens convida a implicar-nos en la història de la salvació talment com si hi fóssim presents.
El pessebre, gràcies al seu origen franciscà, esdevé una invitació a sentir i a tocar la pobresa que el Fill de Déu va escollir per a si mateix en la seva Encarnació. El nostre pessebre és una crida potent que ens convida a seguir el Crist en el camí de la humilitat, la pobresa i el despullament, ja que des de la cova de Betlem ens condueix fins a la creu. Així, el pessebre és, talment com diu el papa Francesc, «una crida a trobar i servir Crist misericordiosament en la persona dels germans i germanes més necessitats» (Admirabile signum, 3).
Ben aviat, els franciscans caputxins aconseguiren que llurs pessebres conventuals fossin visitats i estimats pel poble senzill, particularment aquells betlems de mida monumental que, a finals del segle XVI, construïa fra Bernat d’Osimo al convent de caputxins de París i que en la seva estructura ja comptava amb una gran cova i amb un paisatge fet amb roques de pedra tosca a guisa de muntanyes, amb branquillons per arbres, amb verd i molsa, i amb un celatge per tal de donar-hi profunditat, una tipologia de pessebre que, progressivament, aniria passant a l’interior de les llars, però amb unes dimensions més reduïdes quan es produí la puixança del pessebrisme a Nàpols, a la Provença i també a Catalunya durant la segona meitat del segle XVIII.
En la Barcelona del segle XVIII gaudí d’una enorme popularitat el pessebre monumental que els frares caputxins construïen, cada any, en el convent barceloní de Santa Madrona, on ara hi ha la plaça Reial. Per exemple, el naixement bastit l’any 1788 fou qualificat pels barcelonins de «memorable i antic». Aquest pessebre monumental era elogiat per un gran nombre de visitants barcelonins; tants, que l’any 1792 es determinà de no construir-lo per evitar l’excés de gent i el soroll a l’església dels frares.
Davant el pessebre, ens sentim profundament identificats amb la nostra tradició cristiana, perquè el nostre pessebre ens parla de l’amor del Déu Altíssim que s’ha fet Infant per dir-nos que és ben a prop de tots nosaltres. El nostres betlems, durant les festes nadalenques, donen a les nostres llars un to memorialístic, puix que ens ajuden a reviure l’adveniment del Fill de Déu a la terra i que, per Nadal, de bell nou torna a entrar en la nostra història i s’insereix en el cor de cada llar amb la recreació d’un paisatge de gust de terra catalana, gràcies als elements naturals aportats pels nostres boscos i erms, els quals contribueixen a segellar l’espiritualitat del nostre pessebre.
A Catalunya, el pessebre s’ha consolidat com a part integrant de la tradició i identitat catalana i, en bastir-lo cada any, revivim l’entranyable tradició de seguir expressant —en la bellesa de la simplicitat dels nostres naixements— la visualització plàstica del naixement de Crist. Tot i la forta secularització que pateix Occident, la tradició pessebrística està tan fondament arrelada a casa nostra que avui el pessebre és un fet cultural de primer ordre. Ho és tant, que fins i tot ens identifica com a poble. I, si bé la tradició de bastir per Nadal un naixement o pessebre no nasqué a Catalunya, avui, sense cap mena de dubte, la podem considerar una tradició ben anostrada, ja que el pessebre popular català d’inspiració franciscano-caputxina compta amb uns trets que li són ben propis i que, amb solidesa, s’han integrat bellament en la nostra identitat i ens fan entrar dins la representació.
Fra Valentí Serra de Manresa