Història del Bisbat

La presència de l’Església organitzada a la nostra terra abasta més de 1500 anys, amb el primer bisbe conegut el 516, i des del 886 de manera ininterrompuda, entre glòries i ruïnes, fins als nostres dies.

Etapes històriques

Els orígens del bisbat

Hi ha testimonis arqueològics i fins històrics per a creure que almenys un segle abans de Cinidi existia el bisbat de Vic i tenia bisbes propis.

El primer indici de l'existència del bisbat de Vic és un interessant document de l'any 420, aproximadament: una carta que Consenci, un escriptor menorquí, va escriure a sant Agustí, on parla d’un concili convocat per l’arquebisbe de Tarragona al qual assistiren els bisbes de Lleida i Osca i els set altres bisbes de la seva província, dels quals, però, Consenci no dóna el nom propi ni el del bisbat que governen; no obstant això, serveix per a confirmar l'existència remota de totes les velles diòcesis de la Tarraconense, entre les quals es comptaria la seu osonenca i el seu prelat, que fou sens dubte un dels set assistents al concili.

El primer bisbe documentat amb nom i seu és Cinidi, signant del Concili Toledà del 516, a partir del qual coneixem cinc altres bisbes fins al darrer conegut, abans de la desfeta ocasionada per la invasió sarraïna, que fou Guisfred (683-693), coneguts només per la seva signatura en concilis provincials o de Toledo.

Les lluites internes entre visigots foren la causa o l’excusa de la invasió sarraïna i aquesta va provocar un llarg temps de desorganització i desordre dins l’Església hispànica. Això ens ha privat d’informació directa sobre l’estat de les diòcesis i de com es va produir la seva desfeta.

La restauració de la seu

Després de la desfeta sarraïna, caldrà passar un parèntesi de més de 150 anys fins a la restauració de la diòcesi.

El comte Guifre el Pilós, amb els seus cavallers fidels, va recuperar el territori osonenc a la tardor del 876 i tot seguit aquesta es va tornar a reorganitzar amb castells i amb la creació d’alguna parròquia en el sector central del bisbat.

Aquesta definitiva ocupació va anar acompanyada de la plena restauració religiosa a càrrec de la metròpoli de Narbona i del seu prelat l’arquebisbe Teodard, esmentat en el 886, només deu anys més tard de la recuperació política. A partir d’aquest temps hi comença a haver documentació pròpia a l'arxiu capitular. Aquesta i les cròniques de l'època informen que Gotmar, primer arxiprest, fou nomenat bisbe de Vic, entre el 886 i el 899, i que ell i els seus successors anaren consagrant esglésies, a les quals sovint n'hi unien altres ja existents en el seu entorn; també varen aixecar les tres esglésies episcopals de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel al barri inferior de la ciutat, al vicus i raval que donaria el nom definitiu a la ciutat i a la diòcesi.

Destaquen d’aquesta època alguns bisbes, en particular Jordi i Guadamir, com a edificadors dels temples episcopals de Sant Miquel i Santa Maria i sobretot per instaurar i protegir la canònica episcopal.

L'esplendor alt medieval: Ató i Oliba

La seu vigatana no va trigar a convertir-se en un punt de referència per la seva situació de frontissa entre la cultura mossàrab i la cultura europea.

Destaca, dels temps més allunyats, el bisbe Ató (957-971), que va acceptar la formació del monjo Gerbert, del monestir de Sant Gerard d’Orlhac, sota la seva tutela i direcció. Tres anys, entre el 967 i el 971, el monjo Gerbert residí a la diòcesi per tal estudiar ciències físiques i matemàtiques, aquí conegudes als monestirs i escriptoris canonicals i fins per particulars notables, pel contacte amb els centres d’estudiosos dels àrabs. Gerbert, el futur gran mestre de Reims i educador d’emperadors, esdevindrà el papa Silvestre II entre el 999 i el 1003.

El bisbe Ató, amb el comte Borrell i Gerbert varen anar a Roma l'any 971 i allà obtingueren, del papa Joan XIII, les famoses butlles papals en papir, que són un ornat de l’Arxiu Capitular de Vic, que nomenaven Ató arquebisbe de Tarragona, amb residència de moment a Vic; dissortadament la seva misteriosa mort el mateix any les deixà sense efecte.

Sense dubte l’home cabdal del bisbat medieval és l’abat i bisbe Oliba. Fill dels comtes de Cerdanya i comte ell mateix un temps de Berga, fou monjo de Ripoll a partir del 1002, abat de Ripoll i de Cuixà a partir del 1016, i bisbe de Vic entre 1018-1046. Oliba és un dels personatges més estudiat i popular del temps medieval.

És impossible seguir totes les petjades d’un personatge tan polifacètic, fundador del monestir de Montserrat, la seva obra més viva i important. Aquí només destacarem la seva obra pacificadora per a calmar les lluites tan freqüents entre la noblesa i els estaments militars, i sobretot el seu treball a favor de la gent humil, gràcies a la proclamació de la pau i treva de Déu. Ell es va fer seva aquesta idea i la va convertir en un principi que va promulgar en sínodes i concilis i que anava acompanyada de la sanció d’excomunió als violadors, pena molt temuda perquè un excomunicat era considerat separat de la comunitat de l’època i indefens jurídicament.

També se’l considera introductor al país de la modalitat romànica o de la decoració llombarda del primer romànic, que ell va emprar en les seves grans obres de la catedral de Vic i dels monestirs de Ripoll i de Cuixà les obres més importants entre d’altres que va fer o instigar.

Tot el que va fer en vida a favor de la pau i treva fou confirmat, després de mort ell, en un nou concili del 1068, amb assistència de bisbes, abats i nobles d’aquesta manera la pau i treva de Déu entrava en el marc legislatiu català com ho revela la seva inclusió en la versió més antiga dels Usatges de Barcelona.

La decadència de la baixa edat mitjana

Període marcat per la violència entre el bisbe i els senyors laics per jurisdiccions temporals, la pesta negra i la crisi demogràfica.

La vida interna de la ciutat de Vic i amb ella de bona part del bisbat es va veure enfosquida per problemes que comportà el creixent poder de la casa Montcada, senyora de mitja ciutat de Vic i d’altres amples dominis a Osona. A causa d’això dintre del mateix capítol catedralici sorgiren fortes tensions. El bisbe Guillem de Tavertet (1195-1233), home recte i sever, tingué topades amb els canonges i també s’enfrontà amb els Montcada per qüestions de jurisdiccions; les notícies d’aquestes desavinences arribaren al mateix papa i forçaren al bisbe Tavertet a deixar la diòcesi i a retirar-se a Sant Pere de Casserres un morí i hi fou enterrat el 1233.

Per a pacificar la ciutat i diòcesi fou elegit Bernat Calbó, aleshores abat cistercenc de Santes Creus, que pacificà el bisbat i morí amb fama de santedat el 1243 i tot seguit fou venerat com a sant, amb culte reconegut pel papa.

Segueixen a sant Bernat tota la sèrie de bisbes, la majoria de filiació catalana, elegits pels canonges de la Catedral amb poques interferències forasteres. Entre els bisbes que van des de Ramon de Mur (1244 ) fins a Galceran Sacosta (1345), per això durant tot un segle llarg no trobem persones amb actuacions que tinguin alguna transcendència fora del bisbat. Dins aquest temps comença a l'arxiu episcopal la sèrie de visites pastorals, iniciada entorn del 1330 amb el bisbe Sacosta, que permeten conèixer millor la vida, costums i fins moralitat de laics i d’eclesiàstics, perquè cada visita te uns sis o set testimonis laics que responen el qüestionari o preguntes del bisbe o visitador delegat.

Des de principis del segle XIV s’inicia un període de decadència tant laica com religiosa a la societat deguda a guerres, especialment dintre el regnat de Pere III, però sobretot per la misèria que recaigué sobre la gent senzilla pel seguit de pestes que delmaren la societat europea, entre les que destaca la famosa pesta negra a partir del 1348, que va quasi despoblar a moltes ciutats i viles i sobretot les pagesies. Ella es calcula que feu perdre uns dos terços d’habitants d’Europa i del país, afectant en particular les parròquies rurals perquè molts dels que escaparen de la pesta emigraven a les ciutats i llocs de vida més fàcil i lliures del domini senyorial. Tot el segle XV i bona part del XVI marquen un dels moments més baixos de poblament, d’aquest empobriment en patiren, com és lògic, tan l’Església i l’episcopat, agreujat pel fet que la majoria de bisbes són de curta durada i moltes vegades imposats per Avinyó o pel poder reial.

Recuperació i crisi a l'edat moderna

Bandolerisme, bruixeria i guerres dominaren el temps, que també fou de gran renovació artística i cultural, arran de les disposicions del Concili de Trento.

Entrat el segle XVI el país va millorant de poblament, però aviat es troba sotmès en un seguit de calamitats, com especialment el bandolerisme, molt actiu entre 1570 i 1635, que divideix el país en bàndols, els tristament famosos nyerros i cadells. En aquestes lluites s’hi veuen complicats molts eclesiàstics, com el bisbe de Vic Francesc Robuster i Sala, que, intentant posar pau, es va inclinar pel bàndol cadell i per això li calgué deixar la diòcesi.

Enfosquiren aquest mateix temps les pestes, secades i morts infantils, que desvetllaren el fenomen popular de la bruixeria, a la qual s’atribuïren tots els mals i calamitats de l’època i en la qual les autoritats i fins l’Església i la Inquisició es van veure involucrades algunes vegades.

Al final d’aquest període cal fer esment del bisbe Antoni Pascual (1685-1704), que va visitar personalment totes les parròquies i capelles del bisbat deixant gairebé sempre interessants decrets de visita i l’estadística de la gent de cada localitat, cosa que permet de tenir una bona coneixença de tota la diòcesi.

Fent un bon salt en la història, la Guerra de Successió, aquí com en tot el país, va portar canvis, divisió de gent, prohibició de romeries o aplecs i també la pèrdua de lleis i costums. Un dels efectes d’aquests canvis fou la supressió de la Universitat Literària de Vic, creada en 1599, on es formava molta part del clergat, sobretot el de la ciutat i del seu entorn, car ella suplia el Seminari, que no es va crear de manera definitiva fins a 1749. Com a bisbe destacat de la postguerra hi ha Ramon de Marimon i de Corbera (1721-1744), que, tot i ser de família partidària de Felip V, fou un zelós sacerdot que féu unes molt detallades visites pastorals a tot el bisbat i morí amb fama de santedat.

La Il·lustració i els grans projectes del XVIII

El bisbe Veyan marca la darrera i esplendorosa fase de l'Antic Règim.

El tancament de l’Antic Règim i el començament del nou porten al bisbe Francesc Veyan i Mola (1784-1815), nat a Tamarit de la Llitera i més tard canonge dignitat de Saragossa, abans de ser nomenat bisbe de Vic. Per l’època i per la seva actuació mereix ser destacat entre la sèrie de bisbes erudits o il·lustrats que per la seva part cultural i religiosa, responen al segle de les llums dels francesos o del positivisme anglès. Foren bastants al país, amants de la cultura i de fer obres materials notables.

Francesc de Veyan gaudí d’un llarg episcopat (una trentena d’anys), que li va permetre d'acabar l’actual catedral de Vic que havia començat el seu antecessor, Manuel d’Artalejo, el que va fer demolir la catedral vella i començar la nova en 1781, fins a arribar a la seva culminació i consagració en 1813; també va construir o ampliar el palau episcopal, la Casa de Convalescència de l’Hospital de Santa Creu i, amb l’ajuda del jesuïta exclaustrat pare Gallissà, va crear la Biblioteca Episcopal sobre els claustres de la catedral, iniciada amb llibres procedents dels convents de jesuïtes exclaustrats de Vic, Manresa, Sant Guim; biblioteca on es van formar personatges com Balmes, el pare Claret, Verdaguer i altres clergues i laics.

El seu episcopat es va veure sacsejat per la Guerra del Francès, de la qual és un episodi la batalla de Vic del 20 de febrer de 1810. La ciutat de Vic havia estat ocupada per 6.000 homes del general Sohuan entre els dies 11 i 22 de gener. El bisbe Veyan mai no va abandonar la ciutat i amb ell un bon grup de famílies que hagueren de pagar 2.000 duros de tribut als francesos, cosa que serà més tard criticada pels vigatans que van abandonar Vic, sense recordar que gràcies a les gestions del bisbe es va aconseguir que es respectés gran part de la ciutat.

Aquest destacat bisbe és el que féu pintar els retrats dels seus antecessors que ornen la sala en la qual ara ens trobem; morí el dia 30 de desembre de 1815 i fou enterrat en la capella de la Mare de Déu del Pilar que ell mateix havia fet construir a la catedral.

Convulsió, crisi i renaixença del segle XIX

La Guerra del Francès enceta una convulsa pugna política que abasta la major part del segle XIX fins a la renaixença política, cultural i religiosa de finals de segle.

Un cop acabada la guerra napoleònica, Veyan fou succeeït pel franciscà Ramon Strauch, fill de Tarragona, que per haver-se oposat amb diferents escrits a les idees liberals i jacobines dels governants de l’època amb arguments de caire conservador i del pensament catòlic, quan era portat per ser jutjat o qüestionat a Tarragona pels seus escrits, morí assassinat al peu de la carretera a Vallirana el 16 d’abril de 1833.

El bisbe Pau de Jesús Corcuera, carmelità, el seu successor, es dedicà plenament a la formació de joves seminaristes dels que en sortiren sacerdots notables com Balmes i Sant Antoni Maria Claret. També amb ell el bisbat emprengué nova força i un dels fruits més primerencs fou la Congregació de Carmelites de la Caritat de Santa Joaquima Vedruna, a la qual aconsellava i ajudava per a legalitzar, el 1836, la seva fundació, dedicada, sobretot, a la formació de noies tant en l’aspecte cultural com de bones mares de família.

Podríem dir que amb ell comença l’esplendor del notable segle XIX vigatà que amb bisbes com Llucià Casadevall i Marià Puigllat , tots dos fills de la diòcesi, crearen el col·legi masculí annex al seminari que tanta nomenada donà als estudiants de Vic. D’ell en sorgiren notables erudits, que no podem pas detallar, però que crearen l’Esbart de Vic (1867-1879), un Cercle Cultural amb figures tan destacades com Jacint Verdaguer, Jaume Collell, els germans Espona, Martí Genís Aguilar, els Salarich , germans Masferrer, etc., la majoria dels quals havia passat pel Seminari-Col·legi que, en 1895 tenia 1147 estudiants.

Vic destacà també en aquesta època per la fundació ja esmentada de Carmelites de la Caritat (1836) , de les Dominiques de la Anunciata de Sant Francesc Coll (1856), seguides poc després pels Claretians, per les Religioses del Sagrat Cor, les Josefines, les Felipnèries dels Saits i altres Institucions que donaren un gran esplendor a l’església vigatana i catalana i, més endavant, peninsular i missionera dels segles XIX i XX.

L’episcopologi de Vic d’aquest segle XIX dóna un seguit de bisbes destacats- molt estimats pels feligresos fins arribar al bisbe Josep Morgades i Gili, sacerdot barceloní que regia la diòcesi de Vic entre el 1882 i el 1899 . A ell es deuen fets tant importants com la creació del Museu Episcopal de Vic, la restauració de Ripoll així com la recuperació de l’amenaçada diòcesi de Solsona. Era proverbial la seva caritat per obres de culte i apostolat així com la creació de Centres catòlics per a joventut obrera en diferents parròquies.

Segle XX: Esplendor, devastació i resurrecció

L'inici de segle fou marcat pel celebrat pontificat de Torras i Bages, la sotragada de la Guerra Civil i la relació no sempre complexa de l'església amb el règim franquista.

El segle XX fou sens dubte encetat amb honor pel Dr. Josep Maria Torras i Bages, que va ser proclamat bisbe de Vic en 1899. Regí la nostra diòcesis fins a la seva mort el 7 de febrer de 1916.

Va escriure moltes pastorals, que foren sempre molt ben acollides, entre les quals destaca El clero y la vida social moderna. Fou un autèntic pastor per al seu clergat i feligresos, al mateix temps que era proverbial la seva ajuda a persones necessitades i a moltes entitats benèfiques. La seva obra va rebre un gran elogi del papa Pius X i comptà amb l’estimació popular. En 1931 es va introduir la seva causa de beatificació a les diòcesis de Vic i de Barcelona.

Després d’ell assumiren la mitra el bisbe Muñoz Izquierdo i posteriorment el bisbe Perelló, que hagué d'exiliar-se a Mallorca durant la guerra civil. Un cop reassumit el govern en 1939, engegà i culminà el colossal projecte de construcció del nou Seminari. El va succeir el bisbe Masnou, que assistí al Concili Vaticà II i fou especialment notori per la sensibilitat que tingué envers les reivindicacions nacionals catalanes. Des de 1983 fins al 2003 el bisbat fou regit pel bisbe Guix, gran coneixedor de la doctrina social de l'Església, i d'aleshores ençà pel bisbe Romà Casanova.

Episcopologi

Cronologia dels Bisbes de la seu vigatana, prèviament dita ausetana, amb les dates en que ocuparen la seu i un breu resum dels fets més rellevants dels seus episcopats. En alguns casos les dades son escasses, sobretot respecte als bisbes del període visigòtic, restant-ne poc més que els seus noms i les dates que consten a les actes dels sínodes que signaren.

Cinidi (516-517)

Assisteix al Concili Provincial, reunit a Tarragona pel metropolità Joan, el 6 de novembre de l'any 516, i al també provincial aplegat a Girona el 8 de juny de l'any 517.

Aquili (589-599)

Assisteix al famós Concili III de Toledo celebrat el 8 de maig del 598, en el qual Recared i amb ell tota la nació goda, abjurà de l'heretgia arriana, proclamant l'unitat catòlica a tot el Regne Visigòtic d'Hispània. En el concili provincial de Saragossa, celebrat el 592, es féu representar pel seu arxidiaca, Esteve. Assisteix també al provincial de Barcelona de 599.

Esteve (614-633)

Assisteix al Concili provincial, congregat a Ègara pel metropolità Eusebi al 13 de gener de 615. Assisteix al Concili IV de Toledo, començat al 5 de desembre de 633; i la circumstància de subscriure les actes conciliars just sota els metropolitans apunta a que fou tingut amb molta estima per aquells Pares, o bé que arribà a ser el bisbe més antic de les províncies hispàniques.

Domní (636-638)

Assisteix al Concili VI de Toledo, inaugurat el 9 de gener de 638.

Gueric (643-653)

Assisteix al Concili VIII de Toledo, començat el 26 de desembre de 653.

Guisfred (683-693)

Envia el prevere Cixa, per què el representi al Concili XIII de Toledo, assembleat el 4 de novembre de 583; i ell assisteix personalment als XV i XVI, també de Toledo, congregats el 11 de maig de 688 i 2 de maig de 693, respectivament.

Gotmar (886-899)

Primer bisbe després de la restauració del bisbat ran de l'expulsió dels sarraïns. Consagrat el 886 i aplicat adés a restablir l'esplendor antiga de la Seu i la diòcesi, desenvolupant una obra apostòlica capital. Primus fuit in restauratione istius terrae, llegeix la nota del seu òbit. Otó, rei dels francs, li concedeix la senyoria temporal de Vic i altres punts del bisbat, particularment de la Vall d'Artés. Consagra la Catedral el 16 de gener de 888, i hi introdueix la vida canònica, les esglésies monacals de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, i les parroquials de Tona, Olost, Besora i Aiguafreda. Les actes de dedicació d'Abadesses, Ripoll i Tona l'anomenen home eximi, pacífic i sant. El seu successor li aplica el títol de "diví record". Mor el 19 de juny de 899.

Idalguer (899-914)

S'ignora la data exacta de la seva exaltació episcopal. Prossegueix l'obra restauradora del seu predecessor. Molt versat en cànons, com ho prova l'al·legat que pronuncia al Concili de Barcelona de 906, per exonerar el seu bisbat del pagament del tribut d'una lliura de plata anual a Narbona, que finalment aconseguí al Concili de Sant Tiberi d'Abde de l'any següent. Consagra les esglésies de Manlleu, Lluçà i Vilatorta. Fou tan estimat per la Casa comtal que Guifré II el nombrà marmessor. El document de dedicació de Lluçà l'anomena humilis Idelcherius, i llegint el seu testament hom s'adona de l'arrelament d'aquesta virtut en el seu cor. Mor el 914.

Jordi (914-947)

És elogiat abastament per la puresa de la seva vida, pels seus dots de govern, per la seva valentia d'esperit i per la seva constància incansable en treballar la vinya del Senyor. Augmentà considerablement els béns de l'Església. Consagra el nou temple de Ripoll i les esglésies de Manresa i Moià. Intervé en la restauració de Santa Cecília de Montserrat. Mor el 19 d'octubre de 947, deixant molt bona memòria del seu pontificat.

Rodulf (947-948)

Governa pocs mesos, mor el 13 de juny de 948.

Guadamir (948-957)

Canonge de l'Església de Vic. Brilla pel seu zel i liberalitat amb què l'enriquí. Consagra el temple monacal de Santa Cecília de Montserrat i l'altar de Sant Miquel de la Catedral de Vic. A finals del seu pontificat reorganitza la Canònica de la mateixa Catedral. Mor el 14 de juny de 957. El seu enterrament fou presidit per Guilara, bisbe de Barcelona, que maldà d'inventariar detalladament les joies i la biblioteca d'aquesta església, que llavors sumava 53 volums.

Ató (957-971)

Canonge de l'Església de Vic. Consta com a bisbe des del 26 de setembre de 957. Consagra les esglésies de Vidrà, Llaers, Vallfogona i Sora, i engrandeix les possessions de la seva Catedral. Porta a la sublimitat de la càtedra episcopal una il·lustració i cultura superiors a la seva època. Versadíssim en ciències naturals i exactes, assolí gran fama en llur mestratge, fins el punt que l'Abad d'Aurillac a França, l'envià per que ensenyés al famós monjo Gerbert, anomenat el Leibnitz del segle X, i que arribà a ser Papa amb el nom de Silvestre II. Al saber hi unia la virtut. L'acte de dedicació de l'església de Llaers l'anomena varó de digníssima reverència. El 971, a petició del comte Borrell i seva, el papa Joan XIII transfereix a Vic l'antiga dignitat arxiepiscopal de Tarragona, anomena arquebisbe a Ató i el fa metropolità als prelats d'Urgell, Barcelona i Elna. És nomenat governador de la diòcesi de Girona. Mor de manera violenta, no se sap per qui ni per què, el 22 d'agost de 971.

Fruià (972-993)

Segurament nascut al Lluçanès, dins la jurisdicció de Pardines. Continua amb la dedicació d'esglésies monacals de Sant Benet de Bages, Cuixà i Ripoll, millorada per tercera vegada. Acèrrim defensor de l'Església, acudeix a Roma, i aconsegueix del Papa Benet VII una butlla de confirmació de les pertinences de la Seu. Pateix la intrusió d'un bisbe espuri, Guadald, amb el qual s'enfronta fins a perdre la vida en un motí instigat per aquest, el 18 d'agost de 993.

Arnulf (993-1010)

Del llinatge dels Folc, vescomtes de Cardona, i Abad de Sant Feliu de Girona. La sentència de l'alt tribunal de Catalunya reunit a Vic el 1002, adjudicant una finca al monestir de Ripoll, l'anomena varó venerable i eruditíssim de tota disciplina filosòfica. Veu pertorbats els seus primers anys de pontificat per l'ambició de l'usurpador Guadald, però defensa la legitimitat de la seva elecció davant el Papa Gregori V el 998, que deposa definitivament Guadald. El 1005 obté lletres testimonials de l'Arquebisbe de Narbona per visitar els Llocs Sants de Palestina. Participa amb els bisbes de Girona i Barcelona a l'expedició catalana a Còrdova, on és ferit greument. Mor poc després de tornar a la diòcesi, prop de Calaf, l'1 d'agost de 1010.

Borrell (1010-1018)

Fill de Borrell i d'Ingilrada, persones d'alta posició social, i canonge de Vic. Molt proper als comtes de Barcelona, Ramon i Ermessenda, els quals assistiren a la seva elecció juntament amb Sal·la, Bisbe d'Urgell, en el qual és qualificat d'home gentil, bo i humil. Executa la butlla d'extinció del monestir de monges de Sant Joan de les Abadesses de Benet VIII. Mor el 23 de febrer de 1017 en un viatge de retorn a Girona d'un viatge a terres sarraïnes. És enterrat a Vic i sepultat a la cripta de la capella de Sant Miquel de la Catedral.

Oliba de Cerdanya (1017-1046)

Personatge més important del seu temps i un dels més benèfics restauradors de la civilització de Catalunya, del qual és anomenat "pare de la pàtria". Nat entorn el 971, fill tercer dels comtes de Besalú i Cerdanya, Oliba Cabreta i Ermengarda. Abat de Ripoll fins que arriba a la seu vigatana el 1018. El 1033 es reuneix a Vic una gran assemblea de bisbes, abats, comtes, vescomtes i magnats per promulgar la pau i treva de Déu. Reedifica el monestir de Ripoll el 1032, reconstrueix la catedral el 1038. Consagra Ogassa i Riuprimer. Lluita contra la rapacitat dels senyors feudals; jurista i polític de gran fama, és conseller del rei més poderós de la península, Sanç de Navarra; literat cultíssim, ens deixa escrits de gran majestat d'estil; home rectíssim i justicier, d'autoritat per tots acatada, és escollit per resoldre les diferències entre nobles. Estimat de Déu i el poble, propaga la doctrina catòlica i facilita a tothom el camí per camins de llum. Mor el 30 d'octubre de 1046 al cenobi de Sant Miquel de Cuixà, on és sepultat.

Guillem de Balsareny (1046-1076)

De bon llinatge, canonge i arxidiaca de l'Església de Vic. Assisteix al concili de Narbona de 1055. Viatja a Roma i en expedicions militars contra terres musulmanes. Amic dels comtes de Barcelona, que el criden en diverses ocasions per intervenir en llur projectes. Consagra les esglésies de Vilatorta, Susqueda, el Brull, Sescorts i Sant Marçal de Montseny. Al seu temps es reuneix a Vic una gran assemblea de magnats eclesiàstics, civils i militars que proclama altre cop la pau i treva del Senyor, establint-s'hi decrets a favor de les classes populars. El 1074 fa testament fent públic el desig d'esdevenir monjo, encara que l'acta de consagració de l'església de Taradell del 14 d'abril de 1076, el revela encara com a prelat vigatà.

Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099)

Fill dels nobles senyors de Lluçà, Sunifred i Ermessenda, cosí del bisbe anterior i canonge de Vic. Home de zel singular per la seva Església, lluita contra la cobdícia feudal que envaeix les possessions diocesanes, que d'altra banda enriqueix, i reforma la vida i disciplina del cos capitular. Consagra les esglésies de Sassorba, Viladrau i la monacal de Sant Tomàs de Riudeperes, a més introdueix la canònica regular agustina a Sant Joan de les Abadesses i Manresa. Durant el seu episcopat es restaura la seu arxiepiscopal de Tarragona, la qual ell pren d'Urbà II sense perdre la de Vic, això provoca la persecució voraç del metropolità de Narbona, que veu mutilada la seva àrea d'influència. Per causa d'això, l'arquebisbe gal és reprovat pel concili de Sant Gils de Llenguadoc. Assisteix a la consagració de la catedral de Montpeller i al Concili de Nimes. Mor l'11 de gener de 1100.

Guillem Berenguer (1100-1101)

Breu pontificat d'escassa rellevància i sovint obviat pels antics episcopologis.

Arnau de Malla (1102-1109)

També conegut com a Arnau Anés o Ènnec. Fou abat del monestir d'Amer. L'escriptura de la seva elecció el 17 de febrer de 1102, el qualifica d'home noble i savi, de bons costums i prudent en consell. Consagra les esglésies d'Ordeig i Sant Martí d'Aiguafreda, refeta. Forma un codi de sinodals vigatans. Mor el 22 d'agost de 1109, sepultat al monestir d'Amer. El necrologi de Vic el qualifica de Antistes Almificus.

Ramon Gaufred (1109-1146)

Amic personal de Sant Oleguer, a qui afavoreix summament en l'obra de restauració definitiva de la seu de Tarragona, per la qual cosa res l'església de Sant Salvador d'aquella ciutat. El comte de Barcelona Ramon Berenguer III el nomena marmessor i Ramon Berenguer IV el fa intermediari de les disputes que té amb el Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada. Consagra l'església d'Osor, i amb l'assistència de l'arquebisbe Sant Oleguer, el monestir de l'Estany. Assisteix a les Corts de Catalunya i als concilis de Narbona i Clermont. Mor a Cardona el 26 de novembre de 1146, és traslladat el seu cadàver a Vic amb gran pompa.

Pere de Redorta (1147-1185)

Prelat molt pacífic i amant de la justícia. El seu llarg pontificat es distingeix per les concòrdies que celebra amb diverses persones sobre els drets de l'Església. Sense faltar a la clemència, aplica dures penes contra els malfactors que són ajusticiats sota la seva jurisdicció temporal. Obté una butlla confirmatòria de possessions del papa Eugeni III. Consagra les esglésies de Sentfores, Muntanyola, Sant Joan de les Abadesses, novament edificada per l'abat Mulnells, i la Rodona de Vic. Al 1179 assisteix al Concili III de Laterà i el 1183 la seu és visitada pel rei Alfons II d'Aragó. Mor al 4 de setembre de 1185, sepultat davant les fonts baptismals de la Catedral.

Ramon Xetmar de Castellterçol (1185-1194)

De la noble casa dels Xetmar de Castellterçol, canonge de Vic d'ençà 1142. Gran benefactor de la canònica, la qual dignifica també amb la integritat de la seva vida. Consagra l'església d'Espinelves i cobreix el Palau episcopal. Al 1194 és elegit arquebisbe de Tarragona, i confirmat com a tal pel papa Celestí III el 16 de novembre del mateix any.

Guillem de Tavertet (1195-1233)

De la noble família dels Tavertet de Collsacabra, fill de Peregrí i Saurina, i canonge de Vic d'ençà 1181. Escollit de molt jove a la prelatura, és conseller àulic del rei Pere II d'Aragó, tot i que perd aquesta condició quan dissenteix de la desobediència del monarca al papa arran de la crisi albigesa. Els canonges de Vic el defensen davant el pontífex descrivint-lo com un home lloable, honest i bolcat sempre al bé de l'Església, fins i tot a costa de la seva integritat personal. S'enfronta amb els Montcada per la jurisdicció temporal de Vic, on ha de recórrer a censures. Dedica els altars de Santa Maria, Sant Sepulcre, Santa Magdalena i Sant Benet. Intervé en diverses Corts Catalanes, com les que decideixen la invasió de Mallorca, en el Concili Laterà IV de 1215 hi defensa la primacia de l'arquebisbe de Tarragona sobre el de Toledo. Al 1233 es retira a una vida monacal a Sant Pere de Casserres. Allà acaba la seva vida el 1233.

Bernat Calbó (1233-1243)

Natural el Mas Calbó, del terme de Vilaseca a Tarragona, abat de Santes Creus. És escollit el 1233 pel capítol de la Catedral. Consagra les esglésies de Caselles i Sant Pere d'Aüria i l'altar de Sant Andreu de la Catedral. És nomenat inquisidor de la província de Tarragona el 1235. Assisteix a les Corts de Montsó i al setge i presa de València, en la qual rep possessions del rei Jaume en recompensa. Les seves virtuts i santedat li proporcionen un govern fecund i pacífic. Mor al 26 d'octubre de 1243. Avui les seves restes es conserven dins una bonica capella barroca que li fou dedicada a la Catedral un cop proclamat sant per aclamació popular.

Bernat de Mur (1244-1264)

Arxidiaca de Tremp a la Catedral d'Urgell en ser promogut a la Seu de Vic. Molt sol·lícit administrador de l'Església, es mostra contrari a disputes estèrils, tot i que defensa ferotgement les possessions del bisbat davant les pretensions depredadores del rei i la família Montcada-Bearn. Celebra un sínode al 1252. Mana edificar l'altar de Santa Anna a la Catedral, hi funda un benefici i eleva a ritus doble major les festivitats de l'Assumpció i Nativitat de Maria. Mor a Barcelona l'11 de novembre de 1264 i és sepultat a la capella de Santa Anna dels Predicadors, hàbit que havia vestit.

Ramon d'Anglesola (1264-1298)

Fill dels nobles Guillem i Sibil·la d'Anglesola, senyors de Bellpuig, i canonge sagristà de Vic. El 14 d'abril de 1265 ja era escollit. Augmenta notablement els béns de l'Església, acudeix a la reparació de la Catedral, consagra els altars de Sant Esteve i Santa Anna, reedifica el de Sant Pau i fa adornar amb pedra la part exterior del cor, a més d'embellir altres afers litúrgics del seu fons personal. Intervé en sis concilis provincials, cèlebre un sínode el 1270, dóna la regla de Sant Agustí a les monges de Santa Llúcia de Rajadell, i el 1281 és crida a Tarragona per l'elecció de l'arquebisbe. Ha de combatre les ambicions del poder reial i de la casa de Montcada, però és clement amb els seus súbdits. Mor a Barcelona el 14 de gener de 1298, i és traslladat i enterrat a la capella de Sant Pau de la Catedral.

Berenguer de Bellvís (1298-1301)

De la noble família dels Bellvís i sagristà major de la Catedral. Elegit el 24 de febrer de 1298. Recopila les constitucions sinodals de diversos predecessors seus i celebra el sínode de març de 1299. El seu curt pontificat es veu aclaparat pels atacs de la vídua del rei Pere, Guillema de Montcada. Mor santament al Palau Episcopal a la primera nit del 25 de novembre de 1301 i sepultat a la capella de Sant Cosme i Sant Damià.

Ponç de Vilaró (1302-1306)

Paborde de Solsona, és escollit l'11 de febrer de 1302. Ha de combatre les ambicions jurisdiccionals de l'abat de Ripoll i contra les agressions de Guillema de Montcada. Dedica els altars de Sant Gil i de Sant Vicenç a la Catedral i permet establir-se al raval de Vic les monges agustines de Santa Margarida de Sescorts i a Cervera les de Santa Llúcia de Rajadell. Mor a Igualada el 7 de juliol de 1306, traslladat a Solsona i enterrat a la capella de la Mare de Déu del Claustre.

Ramon d'Anglesola (1306)

Fill de Guillem d'Anglesola i Constança d'Alagó, i cambrer de Tarragona. És escollit el 6 d'agost de 1306 i mor el dia 13 del mateix mes.

Berenguer de Saguàrdia (1306-1328)

Tiet de la reina d'Aragó, Elisenda de Montcada. Havia sigut rector de la Capella de Sant Miquel de la Seu. Al temps de la seva elecció, ocorreguda al 19 de setembre de 1306, és canonge d'Elna i Barcelona. Es rodeja d'una cort i regala a la seva cosina una corona i un ceptre quan aquesta es casa amb el rei Jaume II. Augmenta considerablement l'esplendor del culte i la magnificència de les festivitats de l'Església, promou la devoció a la Verge Santíssima, introdueix el toc de Àngelus a totes les parròquies del bisbat. Comença el famós Claustre gòtic de la Catedral, i estableix que cremin 51 làmpades davant l'altar de Sant Pere. Celebra un sínode el 1318. Cedeix la jurisdicció temporal de Vic al rei Jaume II per evitar més aldarulls amb els Montcada. Mor a la Casa Cervelló de Barcelona el 16 d'octubre de 1328 i és traslladat i sepultat a la Catedral.

Galceran Sacosta (1328-1345)

Fill de Guillem del mas Avenc de Tavertet, entroncat amb la família insigne dels Sacosta. Arxidiaca d'Andorra a la Catedral d'Urgell, en ser escollit bisbe d'aquesta seu el 28 d'octubre de 1328. Obté la confirmació del Papa en persona i entra a Vic el 1329. Se l'anomena home de gran prudència, ciència i capacitat tan en els afers temporals com espirituals. Regala llibres, vestidures i joies pontificals i sacerdotals a la Catedral. Uneix l'escrivania comú de la ciutat a la Mensa Capitular. Edifica a la seva expensa la Capella del Corpus Christi de la Catedral i mana celebrar amb solemnitat la processó de Corpus. Dedica l'altar de Sant Cristòfor al claustre de la Catedral i amplia el Palau Episcopal. Celebra un sínode el 1340 i intervé a les Corts de Barcelona i concilis provincials. Persegueix als falsos clergues i als que tot hi ser-ho no es comporten com a tal. Mor el 5 d'abril de 1345, és enterrat al sepulcre de marbre de la Capella de Corpus Christi, que havia aixecat.

Miquel de Ricomà (1345-1346)

Natural de Granollers del Vallès i primer bisbe de Vic escollit directament pel Papa. Pren possessió de la Seu el 12 de maig de 1345. Traslladat a Barcelona el 1346.

Hug de Fenollet (1346-1349)

Fill dels Vescomtes d'Illa i Canet al Rosselló i canonge d'Elna. Només era diaca al temps de la seva elecció, ocorreguda al 24 de juliol de 1346. És un gran benefactor de la Catedral, a la qual enriqueix amb precioses dàvides. Celebra sínode el maig de 1348 i posa fi a les diferències que existeixen entre el Capítol i els Frares Menors de Vic. Traslladat a València a principis de 1349.

Lope Fernàndez de Luna (1349-1352)

Aragonès, del llinatge dels Luna, fill del Senyor de Luceni. És escollit el 22 de gener de 1349, pren possessió el 3 de febrer següent. Governa sempre a través dels seus Vicaris Generals. Promogut a arquebisbe de Saragossa el 1351.

Ramon de Bellera (1352-1377)

Monjo benedictí de Cuixà i cosí del Cardenal-Bisbe de Pàmies. És escollit pel papa el 30 d'abril de 1352 i pren possessió el 12 de juny següent. Protagonitza un pontificat molt turbulent per les lluites constants amb Bernat de Cabrera, que pretenia posar la ciutat sota la seva jurisdicció, violant així el pacte de cessió que havia fet anys abans el bisbe Saguàrdia. La acèrrima oposició a aquesta operació li val el desterrament, car Cabrera era favorit del rei. Celebra un sínode el 1358 i el 1360 dedica solemnement la capella de l'Esperit Sant i Santa Agnès, el qual és avui l'Aula Capitular. Viu els darrers anys del seu pontificat en pau, esforçant-se a restaurar la disciplina pertorbada pels disturbis. El mateix rei s'hi reconcilia concedint-li el castell de Sentfores, antiga possessió dels Cabrera. Mor el 10 de juny de 1377.

García Fernàndez de Heredia (1377-1387)

Aragonès, de noble llinatge i emparentat amb els Centelles. Pren possessió el 17 d'octubre de 1377. Perfecciona i embelleix el sepulcre de Sant Bernat Calbó, i en promou el culte i la devoció. Amic i partidari de l'Infant Joan d'Aragó. Traslladat a Saragossa el 1387.

Fernando Pérez Calvillo (1387-1392)

Aragonès, natural de Mallén i Degà de Tarassona. Pren possessió el 7 de març de 1387. Forma part de l'ambaixada que en nom del rei d'Aragó assisteix a la coronació del rei de Navarra. De geni inadaptable a la terra vigatana, està sempre en litigi amb el Capítol de Vic, que el titlla de dèspota i opressor vers els seus subordinats eclesiàstics. És traslladat a Tarassona entre gran satisfacció general. Perd la potestat el 19 de febrer de 1382.

Joan de Baufés (1392-1393)

Normand, bisbe de Dax a Gascunya. Doctor insigne i molt versat en dret civil. Pren possessió el 13 de març de 1392. Dota la Catedral amb una magnífica Creu de plata. Traslladat a Osca el 1393.

Francesc Riquer Bastero (1393-1400)

Natural de Barcelona i frare de Sant Francesc. Era bisbe d'Osca i entra permutat amb el seu antecessor. Pren possessió el 30 d'octubre de 1393. S'oposa juntament amb el capítol a la unió de l'abadia de l'Estany amb la canònica de Manresa. Reconeix el pseudopapa Benet XIII, el papa Luna, que havia sigut canonge de la Catedral, el qual regala a la Seu un tern verd en agraïment. Permuta aquesta Seu amb la de Sogorb el 1400.

Diego de Heredia (1400-1410)

Vicari General del seu predecessor a la mitra vigatana Garcia Fernández de Heredia i era bisbe de Sogorb. Té un govern pacífic, excepte a la part final per les bandositats entre els Sala i Savassona d'una part, i els Malla de l'altra, les quals ve a pacificar el futur Sant Vicent Ferrer el 1409. Mor el 1410.

Alfons de Tous (1410-1421)

Valencià. Senyor dels castells de Montornés, Benicàssim i Vilabella. Ocupa el 1409 el càrrec de Diputat de Catalunya i és bisbe d'Elna quan al 1410, Benet XIII, el pseudopapa, l'escull com a bisbe de Vic. Cèlebre un sínode el 1417, on es dicten saludables disposicions, corregint abusos dels eclesiàstics i dels laics i procurant l'augment del culte diví. Ordena que durant tot l'any es pregui per la unitat de la Santa Mare Església. Mana que es registrin els baptismes en llibres sagramentals. Mor el 3 de febrer de 1421.

Martí de Torres (1421-1423)

Doctor en Cànons, canonge de València i conseller del rei. És només subdiaca quan és escollit per Martí V via butlla el 1421. Pren possessió el 22 d'agost de 1422 i mor el 17 de febrer següent.

Miquel de Navès (1423-1423)

Doctor en dret civil i canònic i arxidiaca de Benasc a la Catedral de Lleida, d'on sembla natural. Influeix en l'elecció de l'arxidiaca Francesc Desplà. Pren possessió del bisbat el 29 de maig de 1423. El 5 de juliol següent consta ja mort.

Jordi d'Ornós (1424-1445)

Natural de Perpinyà, doctor en dret canònic i civil, protonotari apostòlic, prior del monestir de Casserres i arxidiaca d'Elna i Barcelona. És elegit per Martí V i pren possessió el 6 de gener de 1424. S'oposa enèrgicament a les pretensions d'unir el monestir de l'Estany a la canònica de Manresa. Celebra un sínode el 1433 per millorar la disciplina eclesiàstica i ordena que els rectors es proveeixin del Manipulus curatorum per a la recta administració dels Sagraments. Intervé al Concili de Tortosa convocat pel cardenal Foix per acabar amb el cisma de l'Església d'Occident. Malgrat això, anys després en provoca un altre assistint al concili sediciós de Basilea en la qual es declara la deposició del papa Eugeni IV i s'elegeix a l'antipapa Fèlix V, el qual el nomena cardenal. En aquest concili també es vota favorablement a la creença de la Immaculada Concepció de Maria. És bisbe de Vic fins el 1445, i reconciliat amb el papa legítim, és nomenat bisbe de Carpentràs de Provença.

Jaume Francesc de Cardona Gandia (1445-1459)

Fill dels Comtes de Cardona Joan Ramon Folch i Joana d'Aragó. Pren possessió de la Seu de Vic el 16 de juliol de 1445. És qualificat de molt cerimoniós i excessivament gelós dels seus drets episcopals, fins al punt d'arriba a enfrontaments violents amb el Capítol dins la Catedral mateixa. Celebra un sínode a Manresa el 1450. Traslladat a Girona l'octubre de 1459.

Cosme de Montserrat (1459-1473)

Arxidiaca de Sant Llorenç de la Catedral de Tarragona, del qual era natural, i confessor i Dador del papa Calixte III. Elegit pel Papa Pius II el 12 d'octubre de 1459 i prenent possessió el novembre següent. Celebra el Sínode de maig de 1460. S'involucra molt en la política temporal del seu temps, singularment en el moviment de suport al Príncep de Viana i contra el rei Joan II d'Aragó, del qual és sempre un dels caps més visibles. Per això és desterrat fins el final de la guerra. Mor el 20 de setembre de 1473.

Guillem Ramon de Montcada de Vilaragut (1474-1493)

Fill de Joan de Montcada, senyor de Xiva a València i prior major de l'Església de Tortosa, diputat de Catalunya. És nomenat pel papa Sixte IV, i pren possessió el 15 d'abril de 1474. Els documents coetanis el revelen molt noble de cor, cosa que li és de gran utilitat en els temps de revolta que ha de viure. Cèlebre sínode el maig de 1474 i un altre a Manresa el 1481. El rei Joan II d'Aragó li encomana reformar el govern municipal de Vic. Traslladat a Mallorca el 1493.

Joan de Peralta (1493-1505)

Abad de Montserrat. Pren possessió el 8 de juny de 1493. Ordena imprimir el Missal segons els costums de l'Església vigatana i possiblement fa el mateix amb el Breviari. Conclou diferències de jurisdicció amb els canonges de Manresa. Intervé a les Corts de Barcelona, celebrades a l'església de Santa Anna, el novembre de 1493. Mor a aquella ciutat a mitjans de novembre de 1505.

Joan d'Enguera (1506-1511)

Valencià. Vicari General de l'Ordre de Predicadors. El presenta el rei Ferran V i el confirma el papa Juli II el 20 de desembre de 1505, pren possessió el 14 d'abril de 1506. És conseller i confessor del dit monarca i de la reina Germana de Foix, i el 1507 ocupa el càrrec d'Inquisidor general dels dominis de la Corona d'Aragó. El 9 de desembre de 1510 és traslladat a Lleida, perdent la jurisdicció de Vic el 6 de març de 1511.

Joan de Tormo (1511-1553)

Valencià, natural d'Albaida. Pren possessió l'1 de juny de 1511. El seu pontificat és el més llarg de la seu vigatana. Molt zelós de la recta administració dels sagraments, compon un ritual detallat ple de saviesa i advertències pràctiques. Home docte i prudent, intervé en els afers religiosos i polítics del seu temps, Corts i Concilis provincials, en els quals és molt escoltada la seva paraula i consell. Als vassalls de la mitra els deslliura de la plaga del bandolerisme que assola la terra, i a la Catedral li regala un magnífic tern de brocat, imprimeix major lustre a les festes i al servei diví de la mateixa, i institueix en ella un aniversari general pels fidels difunts. Mor Tormo, diputat de Catalunya, a Barcelona l'1 de gener de 1553, traslladat després a Vic i sepultat a la Catedral.

Acisclo Moya de Contreras (1554-1564)

Natural de Pedroches, diòcesi de Còrdova. Llicenciat en dret canònic i civil i Inquisidor del Regne d'Aragó i bisbat de Lleida. És presentat pel rei Carles I i confirmat pel papa Juli III. Pren possessió el 27 de setembre del mateix any. Celebra amb el Capítol una concòrdia sobre els rectorats vacants. Visita les esglésies del bisbat. Assisteix al concili de Trento, acompanyat del teòleg Pedro Mercado. Promogut a l'arquebisbat de València, però mor en camí, a Montserrat, el 2 de maig de 1564, i és enterrat allà mateix.

Benet de Tocco (1564-1572)

Abad de Montserrat, on duia una vida molt penitent i santa. Pren possessió el 1564. Treballa amb tenacitat per aplicar les disposicions tridentines. Celebra sínode i reforma el Ritual diocesà. En el seu pontificat ja es parla de reconstruir la Catedral. Traslladat a Girona el 1572.

Joan Beltran de Guevara (1573)

Bisbe de Macerata, Itàlia, i Inquisidor Apostòlic. És nomenat per Gregori XIII el 1572 i pren possessió el 29 d'abril de 1573, fent la seva entrada a la ciutat el 7 de maig següent. Home de grans qualitats, el capítol esmentà que hauria fet un gran bé al bisbat si el seu episcopat no hagués estat tan efímer. Mor el novembre de 1573.

Bernat de Josa de Cardona (1574-1575)

Nascut a la casa del prioral de Meià, fill de la noble família dels Jossa. Abad de Breda el 1568, i el 1571 de Cuixà. Elegit abans de juny de 1574, pren possessió de la Seu el 6 de desembre del mateix any. El seu govern és tan actiu com breu, car mor el 23 de setembre de 1575.

Pere d'Aragó (1577-1584)

Del llinatge dels ducs de Sogorb i doctor en Teologia. Pren possessió el 4 de març de 1577. Celebra sínode el 1581, on es dicten 61 constitucions de disciplina eclesiàstica i servei diví. Els dos primers anys del seu pontificat transcorren tranquils, però després el seu mal geni i tarannà violent l'enemisten amb clergues i seglars, autoritats i vassalls, fins al punt d'haver d'intervenir el rei Felip II, que per calmar els ànims el trasllada a Jaca, molt a pesar seu. Un antic episcopologi declara que "no era per tal carrech". Declina la jurisdicció el 27 de maig de 1584.

Joan Baptista de Cardona (1584-1587)

Doctor en Teologia i canonge de València, on tal vegada fou nat. Gaudeix de fama de savi, i apareix com a fundador de la famosa biblioteca del cèlebre monestir de l'Escorial. Preconitzat el 4 de juliol de 1584, pren possessió el 3 de novembre següent. Home rectíssim en tot, posa gran atenció en les visites pastorals en la bona direcció dels fidels que té al seu càrrec. Estableix la processó de la Minerva als tercers diumenges de mes. Traslladat a Tortosa, queda desposseït d'autoritat episcopal l'11 de maig de 1587.

Pere Jaume (1587-1597)

Aragonès, natural de Paracuellos de Jiloca, i arxidiaca de Terol a l'Església de Saragossa. Preconitzat el 13 d'agost de 1587, posseeix la seu el 6 de novembre següent. Les antigues notes episcopològiques d'aquesta Catedral el descriuen com un home de santa vida i gran doctor que es guanya l'estima de la diòcesi per l'enteresa alhora que suavitat que transpira en la predicació. Cèlebre sínode el 1591, 1593 i 1596, el primer dels quals és tan complet en tots els aspectes de la vida diocesana, que serveix de base de totes les assemblees diocesanes celebrades amb posterioritat. Assisteix al concili provincial de Tarragona. Consagra l'església de Montserrat el 1592. Funda la festa de Santa Escolàstica a la Catedral i contribueix a la construcció de la porta de Sant Joan de la Catedral. Durant el seu pontificat són suprimides les canòniques agustines per mandat apostòlic, s'esdevé el miracle de la suor de sang del Sant Crist d'Igualada, neix Sant Miquel dels Sants i es crea la diòcesi de Solsona, que suposa la pèrdua dels deganats de Cervera i Tàrrega. Traslladat a Albarrassí, resigna la potestat el 10 de març de 1597.

Joan Vila (1597-1597)

Arriba ja vell i cansat. Natural de Cervera, canonge i lector d'Escriptura de l'Estudi de Barcelona. Preconitzat el 26 de febrer de 1597 i pren possessió el 16 de juliol següent. La intenció de potenciar els estudis de la ciutat es veu truncada per la seva mort el 20 de setembre de 1597.

Francesc Robuster Sala (1598-1607)

Nascut a Igualada i bisbe d'Elna. pren possessió el 7 d'octubre de 1598. Pontificat molt turbulent, que àdhuc supera el de Pere d'Aragó, en quant a les profundes dissensions i litigis que sorgeixen entre el bisbe i el capítol enterbolides per les bandositats entre nyerros i cadells, que esquitxen de sang la pugna curial. Posa fi a la guerra una concòrdia de 1604. Diuen els antics episcopologis que és un gran predicador. Celebre un sínode a Vic el 1598 i a Manresa el 1602. Durant aquest pontificat es tracta altra vegada l'assumpte de l'ampliació de la Catedral. Mor el 27 d'abril de 1607. El seu cadàver és dut a sepultura al convent del Carme de Reus, que havia fundat. Poc després s'introdueix el Breviari romà, el Missal i el Ritual segons la Constitució de Climent VIII.

Onofre de Reard (1608-1612)

Natural de Perpinyà, canonge penitencier de Barcelona i bisbe d'Elna en ser nomenat per la seu vigatana. Pren possessió el 17 d'abril de 1608. Es dedica del tot a omplir santament les fundacions del seu ofici, portant un govern molt assossegat. Celebra sínode el 1609 i 1610, temperant el rigor de les penes sinodals que llavors existien. Traslladat a Girona, fa renuncia de la mitra el 19 de gener de 1612.

Antoni Gallard de Treginer (1612-1613)

De la noble família Gallart de Catalunya, i com els seus antecessors immediats, cenyeix la mitra d'Elna en venir aquí. Pren possessió el 16 d'abril de 1612. Governa escassament dos anys, amb dificultats, i inicia i fomenta una campanya contra el bandolerisme que infesta aquestes terres. Mor el 13 de desembre de 1613, són duts a enterrar les seves despulles a la Cartoixa de Scala Dei, al Camp de Tarragona.

Andrés de San Jeronimo (1614-1625)

Natural d'Oviedo, de la il·lustre casa dels Gustioz i religiós de l'Orde de San Jerónimo. Confessor de Na Margarida d'Àustria, és exaltat des de la seva residència a l'Escorial a ocupar la seu de Vic. Pren possessió el 17 de novembre de 1614. El seu geni i la manera com porta les coses de manera personal i tancada li comporten alguns conflictes, més queden compensats per la seva virtut personal. És de vida molt exemplar, penitent i zelós de posar al capdavant de les parròquies només a clergues zelosos i savis. Cèlebre sínode el 1618, en el que es disposa la formació de consuetes a totes les parròquies i s'ordenen sufragis en mort del prelat. Funda el Col·legi dels Jesuïtes de Vic. És el primer bisbe que encarrega escriure un catàleg historiat de tots els seus predecessors. Mor el 28 de setembre de 1625, i és sepultat a l'església de Sant Just.

Pere de Magarola Fontanet (1627-1634)

Nat a Barcelona, bisbe d'Elna en ser promogut a Vic. Preconitzat el 22 de març de 1627 i pren possessió el 28 de juny següent. El posen home molt docte en cànons, molt virtuós i zelós de l'honra de Déu. Celebra sínode el 1627 i 1630, el primer sobre totes les matèries concernents a la bona marxa de la diòcesi, seguint les petjades de l'esdevingut el 1591. Junt al capítol, disposa de noves regles per la major resplendor del culte diví a la Catedral i mana publicar un ritual complet el 1629. Malda per no comprometre's en cap bàndol dels molts conflictes que a redós seu s'escampen. S'inicia la capella de Sant Bernat Calbó de la Catedral. Traslladat a Lleida, declina la seva jurisdicció el 20 d'abril de 1634.

Gaspar Gil (1635-1638)

Aragonès, canonge d'ofici de la Metropolitana de Saragossa. Preconitzat el 21 de novembre de 1634, pren possessió el 3 d'abril de 1635. Concentra tot el seu esforç en l'erecció del Seminari Conciliar, el que efectua el 1635, sota l'advocació de Sant Joaquim, i el proveeix de rendes, però mort aquest, la competència de la Universitat Literària fa que no es pugui mantenir la docència. Cèlebre sínode el 1636, i assisteix el 1637 al concili provincial congregat a Barcelona, on entre altres coses es tracta amb força divergència d'opinions sobre la predicació en català. Mor el dia 26 d'agost de 1638, i és sepultat a la capella de Santa Escolàstica del claustre de la Catedral.

Ramon de Sentmenat de Lanuza (1640-1655)

Arxidiaca de Barcelona i natural de la pròpia ciutat. Preconitzat el 30 de gener de 1639, pren possessió el 20 d'abril de 1640. El seu episcopat és marcat en tot moment per la Guerra de Separació de Catalunya, en la qual es caracteritza sempre pel seu espanyolisme, cosa que li suposa el desterrament i confiscació de rendes quan les tropes franceses ocupen Catalunya. El final del seu pontificat és malauradament notori per les salvatjades de les tropes franceses a les parròquies de Sobremunt, Perafita, Vinyoles d'Orís, Granollers, Sescorts, Gurb, Vespella, Sassorba, Corcó, Folgueroles, Sentfores, Riudeperes, Tavèrnoles, Vilanova de Sau, Sant Romà de Sau, Taradell, Santa Eugènia de Berga, Vilalleons, Múnter, Aiguafreda, Brull, Malla, Valldaneu, on les atrocitats arriben a tal punt que el Vicari General dicta sentencia d'excomunió contra aquestes tropes. Traslladat a Barcelona el 18 de novembre de 1655.

Francesc Crespí de Valldaura Brizuela (1656-1662)

Religiós de l'ordre dels Predicadors i natural de Sant Mateu, diòcesi de Tortosa i regne de València. El 21 de gener de 1656 és ja escollit, i pren possessió el 6 de març del mateix any. Celebra sínode l'abril de 1657, i assisteix al concili provincial que es duu a terme el 1659. Comença la construcció del convent de Sant Domènec de Vic i el 1661 va a Barcelona a presidir el capítol general de Pares Mínims i l'elecció General d'aquesta ordre. Molt devot de la Immaculada, treballa proper al seu germà, bisbe de Plasència, ambaixador extraordinari del rei d'Espanya a Roma, per tal d'aconseguir la declaració dogmàtica del privilegi marià. Mor a Barcelona el 30 de maig de 1662 i rep sepultura el reraltar de Sant Domènec.

Brauli Sunyer (1663-1664)

Natural de la Pobla de Massaluca, diòcesi de Tortosa, doctor en Decrets, tresorer i canonge de Tarragona, vicari general del mateix i canceller de competències de Catalunya des de 1658. El 5 d'agost de 1662 ja és electe, és preconitzat el 5 de gener de 1663 i pren possessió el 7 de juny del mateix any. Resideix a Vic molt poc. Traslladat a Lleida el 1664, declina el règim el desembre d'aquell any.

Jaume de Copons de Tamarit (1665-1674)

De la noble casa catalana dels Copons, arxidiaca d'Andorra de la Catedral d'Urgell. pren possessió el 25 de març de 1665. Mana construir de nova planta el palau episcopal, obrant el cos de l'edifici que mira a migdia, on encara s'hi veuen les seves armes. Cèlebre sínode el 1667 i un altre el 1673. Ordena el toc d'ànimes a la nit, per fer oracions en favor dels fidels difunts. Traslladat també a Lleida, resigna l'autoritat el 28 de gener de 1674.

Jaume Mas (1674-1684)

Nat a Tarragona i canonge degà d'aquella metropolitana. Consta ja electe el 21 de gener de 1674, i pren possessió de la seu, l'11 de desembre del mateix any. Celebra dos sínodes, un el 1677 i l'altre el 1682. Els ordres que celebra a l'església de Santa Clara d'aquesta ciutat el 30 de maig de 1676, promou el presbiterat a l'insigne taumaturg barceloní Sant Josep Oriol. Els darrers anys es veuen tacats pel conflicte amb el capítol per haver manat tancar les portes de la Catedral el Dijous Sant de 1683. S'intenta solucionar el conflicte per mitjà de compromissaris, però mort sense sentència dictada el 4 de març de 1684.

Antoni Pasqual (1684-1704)

Gran prelat que tanca noblement la història episcopal catalana del segle XVII. Nascut a Arenys de Mar, és successivament catedràtic de Cànons a la Universitat de Bolonya, visitador de l'arquebisbat de Toledo, canonge arxidiaca de Girona i auditor de la Rota. L'11 de juliol de 1684 avisa la seva elecció des de Girona i pren la mitra el 21 de març de 1685. Els voluminosos infolis de la seva visita pastoral, curulls de decrets que abasten fins el més mínim detall de cura litúrgica i pastoral, revelen el seu zel i potència. Celebra fecunds sínodes el 1685 i 1700, essent l'ànima d'aquest darrer, on queda palesa la saviesa que posseeix el prelat, essent tan perfecte que serveix de model per altres prelats catalans. Mai és partidari de plets i discussions que enverinin la seva dolçor natural. Assisteix als concilis provincials de 1685 i 1699. Mor de resultes d'una apoplexia el 25 de juliol de 1704.

Manuel de Santjust Pagès (1710-1720)

Natural de Barcelona, de la noble família dels Sentjust, canonge prior de Tortosa i conseller del Principat de Catalunya. Nomenat per Carles d'Àustria, competidor de Felip V al tron d'Espanya, el 1706, encara que les sacsejades que experimenta el Principat en motiu de la Guerra de Successió, impedeixen ocupar la seu fins l'1 d'abril de 1710. Afecte dels Àustria, la repressió filipista el desterra de la diòcesi el 1717. Funda la festa de Sant Bernat Calbó a la Catedral. Mor al mas Xetmar de baix, de la parròquia de l'Ametlla, bisbat de Barcelona, el dia 18 de gener de 1720 i sepultat a Barcelona.

Ramon Marimon de Corbera (1721-1744)

Sant bisbe de Vic del segle XVIII. Poc després de morir ja s'escriu la seva vida com a model a seguir pels jesuïtes Codorniu i Pratdesaba. Nat a Barcelona, novè fill dels Marquesos de Cerdanyola, Fèlix de Marimon i Jerònima de Corbera. Canonge arxidiaca major de Tarragona i vicari general apostòlic d'aquell arxiepiscopat, quan és elegit per aquesta seu. Pren possessió de la mateixa el 8 de març de 1721. Celebra sínode el juny de 1724. Bisbe tot de Déu i la seva Església, brilla per la rectitud dels nomenaments i confeccions d'ordres sagrats, la vigilància i correcció dels súbdits, el zel pel culte diví, l'ensenyament de la doctrina cristiana, l'administració dels sagraments i la defensa de la llibertat de l'Església. La seva oració, prudència, humilitat i caritat són totals. Els diocesans el tenen com un pare. Mor el 16 de gener de 1744. Les seves restes descansen al presbiteri de la capella de Sant Bernat Calbó.

Manuel Muñoz Guil (1744-1751)

Natural de Múrcia, catedràtic i canonge d'Alcalà d'Henares. Elegit el 24 d'abril de 1744 i pren possessió el 5 de setembre del mateix any. Ressuscita el seminari conciliar erigit pel bisbe Gil. Publica una nova edició de les Constitucions sinodals del Bisbat convenientment corregida i augmentada, un catecisme eclesiàstic i una notable pastoral sobre la necessitat de l'oració. Acaba els seus dies el 30 de setembre de 1751. Té també la seva tomba a la capella de Sant Bernat, al costat de l'evangeli.

Bartolomé Sarmentero (1752-1775)

Natural de la Vega de Valdetronco, diòcesi de Palència, frare de l'ordre de Sant Francesc, i catedràtic de Valladolid i qualificador del Sant Ofici. Elegit el 23 de maig de 1752 i posseït el 26 de setembre següent. El mateix any celebra un sínode. Forma un nou pla beneficial de tota la diòcesi. Trasllada el seminari conciliar al lloc conegut com a Seminari Vell i construeix l'obra de la convalescència de l'Hospital d'aquest ciutat. Molt penitent, la inscripció funerària el qualifica de serafí en doctrina, obres i paraula. Octogenari, mor sobtadament el 6 de desembre de 1775, i és enterrat a la mateixa capella que els seus predecessors.

Antoni Manuel de Hartalejo (1777-1782)

Arriba ja amb 73 anys. Nascut a Campozuelos, avui diòcesi de Madrid, abans ha sigut General de l'ordre de la Mercè. Presentat pel rei i preconitzat per Pius VI el 17 de febrer de 1777, pren possessió el 8 de juny següent. Home de grans empreses, enderroca la catedral romànica i posa la primera pedra de l'actual el 24 de setembre de 1781. Molt afecte del seminari, li atorga diverses rendes personals. Gran devot i apòstol del misteri de la Immaculada. Mor el 18 de juny de 1782. Sepultat a la Catedral.

Francesc de Veyan Mola (1784-1815)

Nat a Tamarit de Llitera, diòcesi de Lleida, regne d'Aragó, és successivament canonge doctoral de Tarassona i dignitat de la metropolitana de Saragossa. Participa la seva elecció el 15 de juliol de 1783 i pren possessió el 21 de febrer de 1784. Sosté grans diferències amb el Capítol, en les quals normalment ha de concedir, emperò, sense abdicar el geni enèrgic i ferm, que li aconsegueix simpaties i benevolències. Prossegueix la construcció de la Catedral fins a completar-la, consagrant-la el 15 de setembre de 1803. Edifica la part nord del palau episcopal, mana pintar la galeria dels prelats vigatans que avui dia decora la sala de sínodes i a les crugies del claustre hi instal·la la Biblioteca Episcopal. Amic dels infortunats, conclou l'edifici de convalescència de l'Hospital d'aquesta ciutat i erigeix en el benèfic establiment una casa d'orfes. Hospitalari i magnànim, acull a la diòcesi un gran nombre d'eclesiàstics francesos fugits de la Revolució i quan es produeix la invasió francesa és ferm en la defensa de la ciutat, que malgrat caure sota control napoleònic, se salva del saqueig gal gràcies a la seva intervenció. Mor el 30 de desembre de 1815, enterrat a la capella del Pilar de la Catedral.

Ramon Strauch Vidal (1816-1823)

Frare franciscà, natural de Tarragona. Desenvolupa una càtedra de Teologia a la Universitat de Palma de Mallorca, quan és exaltat a ocupar aquesta seu. Pren-ne possessió el 19 de desembre de 1816. Els seus escrits contra els jacobins i liberals el projecten a l'episcopat. Un cop a la seu s'oposa ferotgement al llibertinatge de l'època i a les exigències dels poders revolucionaris que envaeixen els furs de l'Església. Per aquesta raó és fet pres durant el Trienni Liberal, portat a Barcelona primer, i després, en un simulat trasllat a Tarragona, executat a Vallirana el dia 16 d'abril de 1823. Sepultat al transcor de la Catedral.

Pau Jesús Carcuera Caserta (1825-1835)

Home segons el cor de Déu, nat a Càdiz, és cridat a regir la diòcesi el 21 de desembre de 1824 i pren possessió el 20 de maig de 1825. Ànima de la fundació de l'Institut de Germanes de la Caritat. Es dedica fervorosament a la formació de seminaristes i a una ample instrucció catequètica del poble, que donarà fruits en escreix anys més tard amb apòstols com Claret, savis com Balmes, i multitud de bisbes a la darreria del segle XIX. L'arquebisbe Vilamitjana li diu virtuós, piu, devot, coneixedor dels homes i el temps, molt previsor, emprenedor i molt oportú en les disposicions. Déu el crida al descans el 3 de juliol de 1835. Sepultat al presbiteri de l'església del Carme de Vic.

Llucià Casadevall Duran (1848-1852)

Natural de Vic i canonge rector de Sant Miquel de la Catedral. Temprat en l'enteresa del bisbe Veyan i en la forja del bisbe Corcuera, governa la diòcesi amb fermesa apostòlica en qualitat de vicari capitular, als temps difícils que transcorren des de 1838 a 1848, guanyant-se l'estima del papa Gregori XVI. Escollit bisbe el 28 de gener de 1848 i preconitzat el 3 de juliol següent, pren possessió de la mitra el 21 d'octubre del propi any. El seu pontificat és curt però mai minva el seu zel. Emprèn la reimpressió del ritual de la diòcesi corregit segons les seves rúbriques, que la mort l'impedeix acabar. Es funda la Casa d'Asil per sacerdots de la diòcesi. Mor l'11 de març de 1852. Sepultat a la capella del Sagrament de la Catedral.

Antoni Palau Térmens (1854-1857)

Fill de Valls, canonge magistral de Tarragona. Defensa la puresa de la doctrina catòlica i els drets de l'Església des de l'estadi de la premsa, publicant a la Revista catòlica. pren possessió l'1 de maig de 1854. Estableix el Butlletí Oficial eclesiàstic, acaba la impressió del Ritual diocesà i comença l'arranjament parroquial. Traslladat a Barcelona el 18 de novembre de 1857.

Joan-Josep Castanyer Ribas (1858-1865)

Nat a Sant Pere de Torelló, i arxipreste de Moià quan és proposat per a la Seu, el 28 d'agost de 1857. Pren possessió el 26 d'abril de 1858. Molt senzill i amic de l'evangelització dels pobles per mitjà de les santes missions. Fervent devot del papa, promou una subscripció a la diòcesi per la mitigació de les necessitats de la Santa Seu. Estableix regles prudentíssimes per a la convivència de rectors i vicaris a les parròquies. Mor el 18 de maig de 1865, sepultat a la capella del Sagrament del seu poble natal.

Antoni Lluís Jordà Soler (1866-1872)

Natural de Girona, canonge doctoral de Lleida. Declina el nomenament però no li és acceptada la renúncia. Preconitzat el 17 de gener de 1866, pren possessió de la mitra el 16 d'abril següent. Prossegueix l'arranjament parroquial però la revolució de setembre del 1868 impedeix implantar-la. Assisteix al concili ecumènic Vaticà I, on figura en les quatre sessions solemnes del mateix, i en la congregació sinòdica del 31 de gener de 1870 pronuncia un notable discurs sobre la vida i l'honestedat dels clergues. Mor a Castellterçol el 22 de juny de 1872, traslladat el seu cadàver a la ciutat, és sepultat a la capella del Sagrament de la Catedral.

Pere Colomer Mestres (1876-1881)

Nat a Girona i catedràtic de Teologia i vicerector del seminari. Preconitzat el 17 de setembre de 1875, pren possessió de la seu el 31 de gener de 1876. Summament humil, pacífic i caritatiu. Posseeix una extensa cultura, especialment de mètrica llatina. És obra seva el poema en 50 cants escrit en hexàmetres, titulat Maria Virgo, que veu la llum pública quasi al mateix temps en el que els ulls de l'il·lustre autor es tanquen a la vida. El 1877 implanta l'arranjament parroquial. Mor el 30 d'agost de 1881. Sepultat a la capella de la Puríssima de la Catedral.

Josep Morgades Gili (1882-1899)

Prelat de força quasi taumatúrgica, el seu episcopat és una creuada de restauració. Nat a Vilafranca del Penedès, canonge penitencier de Barcelona, en ser escollit per regir aquesta diòcesi. Preconitzat el 27 de març de 1882, pren possessió de la seu el 21 de juliol del mateix any. Amplia el col·legi de Sant Josep de Vic. El 1886, emprèn la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll, després de mig segle en ruïnes, i dedicant-lo l'1 de juliol de 1893. Funda el Museu Arqueològic episcopal. Restableix l'autonomia del bisbat de Solsona. Aconsegueix el títol de Basílica per a la Catedral el 1893. Dota les parròquies del bisbat d'escoles, centres i altres organismes per a la elevació del poble. Soluciona els conflictes socials propis de l'època amb dolçor i paciència. Aquesta gran fecunditat li val l'estima de part de Lleó XIII i l'ascens a la metròpoli de Burgos, que ell rebutja. Traslladat a Barcelona, resigna la seu el 18 de setembre de 1899.

Josep Torras Bages (1899-1916)

Natural de les Cabanyes, prop de Vilafranca del Penedès. La seva virtut solidíssima i el seu talent privilegiat el fan guanyar un lloc preeminent entre els bons i els savis, mentre als primers els edificava amb el seu exemple de sant, als altres admira amb els seus escrits de filòsof cristià, entre els que cal destacar l'obra La tradició catalana. Així és que sense ocupar cap càrrec honorífic entre la clerecia, és fet bisbe. Preconitzat el 19 de juny de 1899, pren possessió el 12 d'octubre d'aquell any. Consagra l'església de les Germanes Carmelites de la Caritat de la ciutat i les parroquials d'Artés, Vilatorrada i Taradell. Contribueix a les edificacions de l'Asil de les Germanetes dels pobres d'aquesta ciutat. Estableix els exercicis espirituals obligatoris cada dos anys pel clergat i restaura les conferències eclesiàstiques. Estima molt els ordenats i als diocesans, són nombroses les seves pastorals. Tanta virtut li val àdhuc l'elogi del papa Pius X i Benet XV, que el qualifica de intèrpret i expositor fidelíssim del pensament de la Seu apostòlica. Devot de l'eucaristia, el rosari i el papa. Mor el 7 de febrer de 1916. Enterrat a la capella de Montserrat de la Catedral.

Francesc Muñoz Izquierdo (1916-1927)

Nat a Burjassot, prop de València, el 28 d'abril de 1868. Fa els seus estudis al Seminari Pontifici valentí, on arriba a ser vicerector. Preconitzat bisbe de Vic el 5 de maig de 1916, rep la consagració episcopal del nunci el 15 d'octubre següent. Senador del regne per Barcelona el 1922. Molt preocupat per qüestions socials, fomenta el sindicalisme agrari cristià, aconseguint la designació de la Mare de Déu de la Gleva com a patrona del bisbat. Mostra proclivitat a l'integrisme, especialment pel que fa a l'obra colonial d'Espanya al Marroc. El 1928 es retira al seu poble natal.

Joan Perelló Pou (1927-1955)

Nat a Santa Maria del Camí, Mallorca, cursa estudis al seminari de Mallorca i el 1890 ingressa a la congregació de missioners dels Sagrats Cors fundada feia poc. S'ordena el 1894 i amplia estudis a Roma. Entre el 1909 i el 1927 fou el segon superior general de la seva congregació i professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca a partir del 1910. Tingué també diferents càrrecs a la cúria diocesana de Mallorca fins que fou nomenat bisbe de Vic (1927). Durant la guerra civil espanyola s'ha d'exiliar a Mallorca, tornant a la seu vigatana en acabar l'enfrontament. Edifica el nou seminari diocesà i dona un gran impuls a l’obra restauradora de la diòcesi, arrasada materialment i humana durant la guerra. Mor a Vic el 1955.

Ramon Masnou Boixeda (1956-1983)

Nat a Taradell el 1907. Estudia al seminari de Vic, del qual més tard n'és professor. És ordenat sacerdot a Vic pel bisbe Joan Perelló i Pou el 21 de març de 1931. Es doctora en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. El 1952 és nomenat bisbe titular de Caeciri i auxiliar de Vic. Rep la consagració episcopal el 23 de novembre d'aquell any de mans del vigatà Jaume Font i Andreu, aleshores bisbe de Donòstia. Succeeix al bisbe Perelló en la mitra de Vic el 2 de desembre de 1955. L'11 d'octubre de 1959 presideix la coronació canònica de la imatge de la Verge de la Pietat, situada a l'església del Convent de Sant Agustí d'Igualada, gràcies a un privilegi concedit pel papa Joan XXIII. Primer bisbe contemporani que escriu les pastorals en català i un dels primers que se sent identificat amb l’esperit i les reivindicacions del país. Jubilat el 1983, resideix a Vic i escriu diversos llibres: El problema català. Reflexions per al diàleg (1986), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (febrer-desembre de 1938) (1996), Carta sobre nacionalismes (1996), originalment en castellà i adreçada als catòlics espanyols immigrats per a explicar la compatibilitat entre fe cristiana i catalanisme. Anomenat de manera afectuosa pels vigatans com en Ramon de les Cabres, ja que els seus sermons sovint parlen del pastor que guia del seu ramat. El 1983 rep la Creu de Sant Jordi i el 20 de juny d'aquell mateix any li és acceptada la renúncia.

Josep Maria Guix Ferreres (1983-2003)

Nat a la Coromina, Cardona, el 1927. Doctorat en Ciències Socials, és expert en doctrina social de l'Església. Nomenat bisbe de Vic el 1983. Dins la Conferència Episcopal Tarraconense és membre de les comissions de litúrgia, pastoral social i cultura, participa activament en totes les sessions del Concili Provincial Tarraconense. Manté un intens contacte amb els seus fidels través de les seves tres visites pastorals a totes les parròquies del Bisbat de Vic i la participació en nombroses commemoracions locals. En el camp cultural té una participació destacada en la construcció del nou Museu Episcopal de Vic, per a la qual arriba a convenis amb la Generalitat i amb l’Ajuntament de Vic. També informatitza l’Arxiu i la Biblioteca Episcopals a través d’acords amb Diputació de Barcelona. Acceptada pel Sant Pare la seva renúncia com a bisbe de Vic, el juny del 2003, és nomenat Administrador Apostòlic de la diòcesi, càrrec que exerceix fins al setembre del mateix any i en el qual és succeït per Romà Casanova i Casanova. Mor el 28 de juny de 2009.

Romà Casanova i Casanova (2003-Actualitat)

El 13 de juny del 2003 va ser nomenat bisbe de Vic pel sant pare Joan Pau II, i va rebre l'ordenació de bisbe el 14 de setembre del mateix any, a la Catedral de Vic.

Formulari de cerca

Història del Bisbat

Etapes històriques

Episcopologi