«Tot és gràcia». Aquesta frase resumeix bé el misteri de la vocació, la qual no és una conquesta nostra ni el fruit d’un projecte personal. Pròpiament, és un do absolut de Déu. Ell crida qui vol, no pels mèrits ni per les grans gestes, sinó simplement perquè estima i vol regalar la seva vida a través de persones concretes. Per això m’atreveixo a dir que la vocació és, en realitat, un miracle.
Mai no hauria imaginat que aquell nen d’un petit poble a la vora de l’immens riu Magdalena, al Carib colombià, nascut en una família amb una fe més aviat cultural que viva -catòlics de tradició, però poc practicants-, acabaria dient «sí» davant l’altar de la capella del Seminari de Vic, a gairebé vuit mil quilòmetres de casa.
En els meus somnis més agosarats mai no m’hauria vist sacerdot. Però és precisament això el que fa la vocació tan extraordinària: Déu irromp de manera inesperada i ens pren amb ell. Jo era un jove apassionat per la música i la vida festiva, amb poca experiència de Déu; i ell, servint-se d’un sacerdot exemplar, d’unes amistats santes i d’una proposta sorprenent, va despertar en el meu cor el desig de seguir-lo. Amb només quinze anys vaig entrar al seminari i va començar aquesta aventura de fe.
Seguir Crist és camí d’enamorats: ple de roses, però també d’espines; de renúncies, però també de dons inesperats. Mirant enrere, descobreixo que tot aquest camí ha estat aprendre a acollir la voluntat creativa de Déu, que m’ha anat portant on ell ha volgut. Avui, com a diaca al servei de l’Església de Vic, sé que la meva vocació és també fruit de moltes pregàries: de la meva família, dels amics, dels sacerdots i de tantes persones que, en un silenci humil, sostenen l’Església.
No deixeu de pregar per les vocacions. El Senyor sempre escolta. I si, avui, jove, sents la seva crida, llança’t, no tinguis por de fer el salt: no és el salt a un buit aterridor, sinó als braços d’un Pare que ens estima i que ha somiat per a cadascun de nosaltres un camí meravellós i ple de vida.
Mn. Mario Pallares Páez
