Entrevista la missionera Encarnación Martinez amb motiu del DOMUND
Quina sorpresa quan vaig arribar a Navarcles! Havia quedat amb l’Encarnación Martinez García per fer-li una entrevista per al Full Diocesà i parlar de les missions, aprofitant que el dia 20 d’octubre és el DOMUND. Us faré un resum del que vàrem tractar amb ella, nascuda a Villadiego (Burgos) i amb trenta-sis anys d’experiència missionera.
Ens podries explicar com va néixer la teva vocació missionera?
Sempre havia tingut aquesta inquietud i predisposició per a marxar a les missions. Vaig estar en diferents comunitats dominiques aquí a Navarcles, però també a Sant Vicenç de Castellet, Berga, Saragossa... Fins que l’any 1986 em van proposar d’anar a la Costa d’Ivori. No vaig dubtar gens i vaig anar-me-n’hi. Hi he passat pràcticament tota la vida.
Després de tants anys, com trobes ara el retorn?
Tot just fa uns dos anys que vaig tornar, però la missió continua dins el meu cor. Va ser una experiència molt profunda que encara em marca.
Quines tasques principals vas dur a terme a la Costa d’Ivori?
Vaig fer moltes coses, tant a nivell educatiu com en l’àmbit de la salut, i sempre sense discriminar ningú per raça o religió. Fèiem tasques humanitàries per a tothom. Una de les més importants va ser la creació d’escoles, sobretot per a nenes i noies, en aquell moment excloses de l’educació. Això va ser clau per a ajudar a combatre la pobresa cultural. Sense educació no hi ha evolució.
Quina era la situació de les dones?
Quan hi vaig arribar, les dones es dedicaven exclusivament a les feines de casa i no tenien accés a l’educació. Vam començar a crear escoles, però primer havíem d’anar a les cases, explicar-los amb imatges tot allò que volíem transmetre, tant en l’aspecte educatiu com en el sanitari. Quan les famílies ho entenien, decidien portar les nenes a l’escola.
Vas mencionar també la formació professional de les noies. Com va funcionar?
Sí, a mesura que les nenes creixien, els ensenyàvem oficis i a crear cooperatives. Això els donava l’oportunitat de generar ingressos per a les seves famílies.
Quins reptes culturals vas trobar?
A la Costa d’Ivori hi ha ètnies, com els «Pel», que donen les nenes en matrimoni des del seu naixement a canvi d’un dot. També creuen que si una mare mor durant el part, el nadó ha de morir, perquè el consideren culpable. Nosaltres vigilàvem els parts per fer-los més segurs i, si quedava algun orfe, gestionàvem l’acolliment en una altra família.
A més de l’educació, també vau treballar en el camp de la salut...
Sí, una de les nostres grans tasques va ser la construcció de pous. Això va permetre obtenir aigua neta i evitar malalties com el paludisme. Fèiem educació sanitària amb dibuixos per a explicar bons hàbits i així evitar malalties.
Com veus avui dia les missions? Què significa per a tu la jornada del DOMUND?
Les missions són molt diferents segons el país. A l’Àfrica, la vivència de la fe és molt intensa. Hi ha molts catequistes experimentats que van als poblats i organitzen eucaristies plenes i trobades espirituals. Aquí a Catalunya, en canvi, he trobat molta indiferència. Però no hem de perdre l’esperança: l’Esperit continua treballant.
Has rebut suport durant la teva missió?
Sí, estic molt agraïda a organismes com Mans Unides i Fundació Astúries, que ens han ajudat durant molt temps.
Per acabar, com veus el futur dels projectes que vas impulsar?
Hi ha una certa inquietud pel futur de les cooperatives que vam crear per a les noies. Just abans de marxar, el projecte estava en perill per falta de subvencions, però sé que la missió continuarà, passi el que passi.
Dolors Surinyach, delegada de Missions del Bisbat de Vic