El temps ens torna a portar un nou curs, un pas més en el nostre caminar de cristians, i, amb el nou curs, sempre ens trobem amb el Domund i l’octubre, el mes missioner per excel·lència. Enguany reflexionarem al voltant del lema «Cors ardents, peus en camí» tot seguint l’evangeli dels deixebles d’Emaús (cf. Lc 24,13-35): «No és veritat que el nostre cor cremava dins nostre…? Llavors mateix es van alçar de la taula i se’n tornaren a Jerusalem.» Avui, en tots els temples, col·lecta a favor de les Obres Missionals Pontifícies.
Entrevista
Amb motiu d’aquesta diada, entrevistem el germà Cesc Ferré, religiós de la Congregació dels Germans de les Escoles Cristianes (La Salle), nascut a Barcelona en 1940.
Com vau descobrir la vocació religiosa?
La vocació religiosa, tardana, va néixer en l’emmirallament amb un Germà de La Salle, Manel Fariñas, mort fa poc més d’un any. Aquell home, generós, dedicat amb cos i ànima a la formació dels joves, va ser un exemple de vida que em va marcar i va decidir el meu destí. En aquell moment, al voltant de 1970, jo havia arribat al cim de la meva carrera professional. La decisió de deixar-ho tot va ser molt difícil, fins que el 27 d’abril de 1974, a l’església de Sant Francesc a Vandeouvre le Nancy, Déu va tirar pel dret i no em va deixar alternativa.
Com ha estat la seva vida en missió com a lasal·lià?
Tinc consciència que tota la meva vida religiosa, uns cinquanta anys, és missió; com ho és la de tot creient, seguidor de Jesús de Natzaret. Tots som cridats a la missió de ser testimonis de l’Evangeli. Però també es parla de «missioner» com aquell que deixa el seu confort, família i país per anar a les perifèries del món a ser presència de la bondat infinita de Déu i la seva predilecció pels pobres.
Tenint en compte aquesta darrera definició, he sigut missioner durant sis anys a Romania. Dedicat a l’acolliment de nens i adolescents del carrer, he viscut de prop l’experiència de la pitjor pobresa: la de no sentir-se estimat, ni tan sols pels pares. Van ser moments delicats, en què havies de jugar el rol de pare, mare i avi. Però, sobretot, havies d’ajudar a fer que els acollits trobessin sentit a les seves vides i oferir-los una possibilitat de futur. Vaig viure moments dramàtics, quan els joves es revoltaven contra la seva història, quan es negaven a creure que tenien futur i possibilitats. La part més positiva era el fort sentiment religiós dels romanesos. La fe era l’escletxa per on aquella mainada podia albirar una mica de llum. Mai no m’he sentit tan a prop de l’Evangeli com en aquells anys.
Actualment teniu germans a les missions. Com ho gestineu a nivell de congregació?
La Salle, i Déu per descomptat, m’ha concedit el do de sentir-me missionser. I no solament a Romania. Tots els anys que he dedicat a l’ensenyament i a la pastoral de les escoles del nostre país han sigut també missió. Pertot he trobat perifèries a les quals aportar afecte i consol.
La Congregació dels Germans de La Salle, fundada en el segle XVII, és missionera. Primer a França, fundant escoles per als fills dels artesans. Després a Itàlia i al Canadà; fins a arribar a ser presents en 81 països dels cinc continents. Nombrosos Germans, molts d’ells catalans, han acceptat d’anar a les perifèries del món, fundant escoles allà on no n’hi havia, creant granges-escoles, construint pous en zones ermes, portant la cultura a llocs remots de les selves amazòniques, sabedors que és la millor eina per a superar pobreses endèmiques. Allà on hi hagi una necessitat, allà ens trobaran.
