Santa Maria de Lluçà era la principal parròquia del terme del castell de Lluçà, nucli d`un extens terme que configurà una important entitat històrica del Lluçanès. A mitjan segle XII es fundà a l’església de Santa Maria un monestir canonical. No se sap la data exacta de la fundació; el primer document que parla d’una comunitat de canonges jurídicament constituïda data de l’any 1168. El monestir, regit per la regla de sant Agustí, es consolidà i anà prosperant fins a la primera meitat del segle XIV.
La primera església desaparegué a finals del segle XII, en ser substituïda per un nou temple, més gran, que, si bé amb moltes modificacions, és el que ha arribat als nostres dies. El claustre de Lluçà és una petita peça que centra tot el conjunt arquitectònic. De proporcions reduïdes i de planta irregular, actualment només té un pis d’alçada, ja que el pis superior fou suprimit en les obres de 1967.
Les pintures gòtiques que es guarden en unes sales contigües al claustre i a l’església foren descobertes l’any 1954. Realitzades durant el segle XIV, se’n conserven nou fragments, de mides i proporcions diferents, i formen part d’un conjunt on hi havia representat un pantocràtor al centre flanquejat a dreta iesquerra per escenes de les vides de Jesucrist i de sant Agustí.
Al Museu Episcopal de Vic es conserven dues obres d’art procedents de l’església de Santa Maria: una creu d’altar, de la segona meitat del segle XIII, amb la imatge del crucifix pintada directament sobre la fusta de suport, d’estil ja gòtic, i un revestiment d’altar.