Els seminaristes del Bisbat de Vic

Vaig veure que Déu em cridava durant la pandèmia, amb un trobament molt fort amb la Paraula de Déu i en la pregària diària.

 

El millor del Seminari, per mi, és l'aspecte de la comunitat. En un món tant individualista com el nostre, poder compartir la formació amb altres joves que també volen servir a Jesucrist com a sacerdots és un regal.

 

Abans d'entrar al Seminari estava involucrat en la Vida de la parròquia com a catequista i col·laborava amb la Delegació de Joves del Bisbat.

 

A un jove que es plantegi la vocació li diria com Jesús va dir: "No tinguis por. Vine i segueix-me". Seguir a Jesucrist és el millor que es pot fer a la vida.

 

 

Tinc 26 anys, i vaig néixer en una família de fe. Els meus pares son molt creients i temorosos de Déu, fidels devots de la Santíssima Verge Maria en l'advocació de Nostra Senyora del Carme. Constants en l'Eucaristia de cada diumenge, em van ensenyar a resar el rosari i a servir en la parròquia. Vaig estudiar els meus primers cursos de Filosofia a la Universidad Pontifícia Bolivariana a la Ciutat de Medellín.

 

Al trobar-me en un entorn parroquial, de servei pastoral, d'acompanyament per varis sacerdots, amb el sosteniment de les oracions que les comunitats ofereixen per mi, aquests aspectes m'han ajudat poc a poc a anar descobrint la meva vocació. També, sempre m'he encomanat a la voluntat de Déu, sento que si estic en aquest procés de discerniment vocacional és perquè Ell ho ha volgut i ho ha permès.

 

La vida comunitària, la proximitat, el suport, la convivència, la fraternitat, els espais d'oració i compartir amb els pobres.

 

El desembre del 2009, vuit dies després de rebre la comunió per primera vegada, vaig entrar en un grup d'acòlits. També, vaig ser sagristà a la meva parròquia d'origen durant molts anys. Semblantment, acompanyava i donava suport en diferents parròquies a les comunitats juvenils, en trobades i activitats.

 

Que el millor que ha pogut passar a la meva vida, ha sigut trobar-me amb el Senyor Jesús i ser el seu amic. Poder estar al seu servei, atendre a la seva crida, deixar que Ell obri en mi segons la seva voluntat, deixar-me omplir del seu Amor i de la seva Misericòrdia.

 

Des de que vaig començar aquest discerniment vocacional, sempre he dit que jo soc un servidor, a on Déu m'enviï i l'església em necessiti. També perquè em considero un missioner sense fronteres, sense límits i Catalunya, en especial el Bisbat de Vic és territori de missió, a on puc entregar-me totalment al servei de les comunitats.

 

A mi no m'ha semblat que hi hagi molta diferència, però al ser un seminari interdiocesà, em serveix per anar-me nodrint d'altres cultures, d'altres costums, altres llegües i això m'ajuda a conèixer una mica més les realitats que viuen cada territori.

 

 

Tinc 23 anys, i vaig néixer a El Piñón, Magdalena, un poblet de la costa colombiana, en el sí d'una família catòlica però no gaire practicant. De petit, vaig rebre tots els sagraments i participava esporàdicament d'alguna celebració eucarística. Als 15 anys vaig ingressar al Seminari Major San José de Santa Marta on vaig estar 4 anys i vaig llicenciar en Filosofia i Literatura en la Universidad Católica de Oriente i vaig començar els estudis Teològics a la Universidad Bolivariana de Medellín, a través de l'Asociación Misionera San José per la diòcesi de Vic.

 

Si hagués de col·locar un títol al meu camí vocacional seria "Aviat però segur". Tot a la meva vida ha anat tan ràpid i inesperat que sols puc atribuir-ho a Déu. De petit no era una persona molt devota, només anava a missa quan la meva mare m'obligava. Un dia, però, els meus amics em van convidar a anar a catequesi de confirmació. En aquest procés un gran sacerdot, va aprofitar el meu gust per la música com un mitjà per vincular-me a la vida eclesial i vaig passar d'anar a una missa els diumenges a acompanyar-lo a sis o set. Així que, va ser gairebé inevitable que l'admiració per un treball desmesurat i una vida senzilla i feliç es convertís en pregunta: i si em faig sacerdot?, i tres mesos després de fer-me aquesta pregunta, un 31 de gener del 2016, estava iniciant aquesta gran aventura anomenada vocació.

 

M'agraden moltes coses de la vida en el seminari, però, si hagués d'escollir-ne una seria la "fraternitat". Saber que no estàs sol en aquesta bogeria et dona ànims i força per continuar endavant. La vida sacerdotal implica moltes renúncies, però, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'un germà que t'entén i resa per a tu.

 

Realment, era a tot arreu. M'agradava molt ajudar en tot el que pogués. Era jove i acabava de descobrir un tresor que havia passat desapercebut durant un temps i, ara, sols volia gaudir-ne al màxim: participava en el cor, amb els lectors, en el grup de joves, en el grup de missió, ...

 

Arrisca't. Des del mateix moment que apareix aquesta inquietud ja hi ha un pla de Déu treballant i soc dels qui pensen: «Si ho intentes... què és el pitjor que et pot passar?”» No hi perds res i ho guanyes tot, perquè en Jesús, aquell que ho va donar tot per tu, hi ha la veritable felicitat.

 

A la meva vida, l'únic responsable de tot és Déu. Jo que vivia en un petit poble a més de vuit mil quilòmetres de distància, mai em vaig imaginar que acabés aquí. Quan vaig rebre la proposta vaig anar al santíssim i vaig pensar: «és això el què vols per a mi?» I, sense vacil·lacions vaig acceptar, perquè la meva vocació -com va dir Santa Teresa del Nen Jesús- és ser en el cor mateix de l'Església, seré allà a on se'm necessiti; aquest és el sentit de la meva vocació.

 

Moltíssimes: els horaris, les activitats, l'acadèmia i inclús el menjar (que per cert, és molt bo), la realitat cultural és molt diferent. Tanmateix, crec que és bonic descobrir que malgrat les diferències, hi ha un mateix nexe i finalitat: Jesús i el seu amor a l'Església.

 

 

Tinc 34 anys, vaig estudiar dos cursos de filosofia al Seminario Mayor San José de la ciutat de Santa Marta (Colòmbia) i filosofia i teologia al Seminario Misionero San José a la ciutat de Medellín. A la meva família, es viu un ambient de fe i viuen amb fervor l'Eucaristia i aquestes son les bases que han motivat el meu camí vocacional.

 

El meu camí vocacional el vaig descobrir des de nen i va ser gràcies a la meva mare que em va inculcar el desig d'anar a missa, incentivant en el meu cor el desig de servir per mitjà del sacerdoci. És un camí que des d'una curta edat he estat enfortint i són les bases que m'han portat fins aquest moment. Un fet que em va portar a voler entrar al seminari va ser acompanyar a un sacerdot de la meva comunitat, en el meu poble, i va ser en la visita als malats; això em va portar a voler fer el pas de seguir al Senyor per mitjà del camí cap al sacerdoci.

 

El que més m'agrada del seminari és la formació integral que es rep, gràcies a aquesta, puc ser millor persona i, sobretot, puc mostrar als demés el rostre de Crist des del servei.

 

Abans d'entrar al seminari vaig poder fer part del Camí Neocatecumenal. Aquest moviment em va portar a descobrir que puc entregar la meva vida als demés i, sobretot, a entendre que només en Déu podia trobar el sentit més profund de la vida.

 

Aquell que es planteja el seguiment de crist per mitjà del sacerdoci és aquell home de valor, que sap que la vida és de reptes, que moltes vegades es pot estar en un camí que no té sentit, que té molts buits, però quan abraces el camí vocacional, et dones comptes que la teva vida té un sentit i és quan estàs amb el Mestre, que el teu cor es mou i que si acceptes la seva crida i t'entregues a Ell, veuràs allò que Déu té preparat per a tu, el camí de la felicitat completa. Es necessiten joves valents capaços de prendre la creu de Crist i que a pesar de les dificultats, mai miren enrere.

 

Una gran motivació que tinc en el cor és el desig de poder evangelitzar. La realitat que ha de fer front Catalunya, i moltes parts del món, és la necessitat de vocacions i quan en el meu camí va sorgir la possibilitat de venir aquí, va ser quan l'ardor missioner es va encendre en mi. Això, em va portar a acceptar el repte de venir a aquesta terra de molta missió i, sobretot, de molta història.

 

He trobat diferències en quan a la vivència de la fe i l'expressió de la litúrgia. Una gran diferència és la música, el cant litúrgic del Seminari Interdiocesà et fa moure el cor a l'oració. També, la varietat de cultura dels diferents alumnes del seminari i també el menjar.

 

 

Vaig néixer a Barranquilla (Colòmbia), fa 36 anys, en una família de valors cristians i sempre assídua al servei pastoral de la comunitat parroquial. Vaig estudiar filosofia amb l'Asociación Misionera San José a Medellín i el Batxillerat Canònic en Filosofia a la Universidad Pontifícia Boliveriana. Actualment, estic estudiant el tercer curs de teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya.

 

Per mi, aquesta pregunta no sols és el centre de la meva vocació, sinó de la meva experiència i vida cristiana. 

Quan era un nen, no m'agradava anar a missa i la meva àvia m'obligava a que l'acompanyés i, després de tant insistir-me, vaig acceptar la invitació. Recordo que vaig començar a córrer per les naus de l'església, mentre el mossèn celebrava l'Eucaristia. Al final de la celebració, convidava a tots els nens a anar a l'altar per fer la benedicció. Això, es feia el 25 de cada mes, en honor al "Divino Niño Jesús". Vaig tenir la sorpresa que a l'acabar la benedicció, el mossèn donava un caramel a cada nen. I, a quin nen no li agraden els caramels? Per això, durant els mesos següents, ja no era la meva àvia qui m'obligava, era jo qui començava a comptar els dies del calendari, I, poc a poc Déu em va anar robant la meva atenció fins a introduir-me en el sagraments d'iniciació cristiana i, d'aquesta manera, vaig cimentar la meva vida de fe i discerniment vocacional. En el meu interior, ja mai es va esborrar aquella bonica experiència sobre com Déu em va endolcir, mitjançant aquell caramel, per preparar-me i convidar-me a servir-lo.

 

Dintre de les dimensions que componen la formació, totes són molt importants i essencials per una formació integral, però em va agradar molt la dimensió pastoral  i l'experiència que vivim cada dimarts en el servei als pobres. El que més m'agrada és quan portem entrepans i sopa calenta als sensellar, conversem amb ells i els fem una estona de companyia, a més, m'anima en la meva formació missionera i sacerdotal.

 

Formava part d'una cèl·lula pastoral, amb un amic sacerdot que em va convidar a que l'ajudés en la fundació d'una parròquia. Per això, vaig començar a servir i a formar espiritualment la comunitat parroquial, amb l'ajuda de moltes persones que es van unir fins a constituir-se com la parròquia de sant Gabriel Arcàngel a Barranquilla.

 

Jo diria als joves que servir al Senyor també es un estil de vida que val la pena. És moment d'omplir els nostres espais, les nostres famílies, els nostres temples d'Esperança; sobretot, en un món que té set per l'absència i desconeixement de Déu en la vida de les persones.

 

Per a mi, va ser molt important la figura de Mons. Alfonso Vázquez Benjumea, fundador de l’Asociación Misionera San José a Medellín (Colòmbia), que em va invitar a venir a formar part de la diòcesi de Vic, tenint en compte el carisma de missió, de sortir i evangelitzar amb el servei caritatiu, fent que moltes persones experimentin l’amor de Déu en les seves vides. És important saber que l’Associació Missionera de Colòmbia va ser impulsada fa vint-i-vuit anys per les germanes Josefines de la Caritat de Vic. I m’agrada pensar que era Déu qui preparava el camí perquè avui sigui seminarista del bisbat de Vic.

 

No trobo diferència, ja que, tant al seminari de l'Asociación Misionera de Colòmbia com a l'interdiocesà, es respira el mateix esperit de fraternitat i es comparteix la formació amb persones de diferents cultures. A més, ambdós llocs et fan sentir com si fossis de la seva família que, de fet, ho som: la gran família dels fills de Déu.