La soledat dels malalts, reflexió en la Pasqua del Malalt

«CUIDEM-NOS MÚTUAMENT»

En el seu missatge amb motiu de la XXIX Jornada Mundial del Malalt celebrada el 12 de febrer, el papa Francesc diu així: 

«El tema d’aquesta jornada s’inspira en el passatge evangèlic en què Jesús critica la hipocresia dels qui diuen però no fan (cf. Mt 23,1-12). Quan la fe queda limitada a exercicis verbals estèrils, sense involucrar-se en la història i les necessitats del proïsme, la coherència entre el credo professat i la vida real defalleix.

La crítica que Jesús adreça als qui «diuen però no fan» és beneficiosa, sempre i per a tothom, perquè ningú no és immune al mal de la hipocresia, un mal molt greu, que té l’efecte d’impedir-nos ser com fills d’un únic Pare, cridats a viure una fraternitat universal».

Des de la Pastoral de la Salut ha semblat oportú de mantenir el tema que es va començar l’any passat, que era la soledat, per dos motius fonamentals. No s'ha pogut desenvolupar adequadament totes les tasques per culpa de la pandèmia i, a més, s’ha agreujat la soledat, que ha estat una de les grans protagonistes d’aquest temps. Per a molts malalts sols, aïllats en les seves habitacions, a les seves cases, la soledat s’ha fet especialment difícil. Si es pensa en tants germans grans aïllats a les residències, sense la possibilitat de rebre visites dels seus familiars i amics, la incertesa i els temors s’aguditzen. Ni tan sols en moments particularment significatius al final de la vida molts malalts no han pogut comptar amb la companyia dels seus éssers estimats.

La soledat, però, no tan sols s’ha esdevingut pel tema de la pandèmia; és una nova malaltia del segle XXI. Perquè la soledat no solament afecta aquest col·lectiu. Cada vegada són més les persones d’altres edats, fins i tot molt joves, que pateixen els efectes del que en podem dir una epidèmia contemporània: la manera de viure de la societat moderna, amb jornades laborals inacabables, llargues distàncies per a anar i tornar de la llar, etc. Tot això són elements que predisposen a viure aïllats dels altres dificultant les relacions interpersonals.

En els darrers anys, la soledat en la nostra societat ha augmentat. Aquí exposo alguns dels factors que porten a aquesta situació:

Quan apareix l’experiència de la malaltia, hom es troba apartat d’aquest bullici extern, apareix aquesta única companya de viatge: la soledat, en el marc d’una habitació de l’hospital o de la seva llar. L’ésser humà, i més el malalt, és un solitari que cerca sentir-se acompanyat socialment.

Quan una persona cau malalta, es produeix una parada forçada en la marxa de la vida de les persones i comencen a sorgir exclamacions i interrogants: «A mi, precisament! D’on i com? Per què això?» Aleshores, davant la malaltia i el dolor, sorgeix una pregunta essencial: «Amb qui estic, qui m’acompanya?» Perquè, en definitiva, el més important és saber qui està al costat, amb quina companyia es compta.

La Pastoral de la Salut

L’actuació de la Pastoral de la Salut no és simplement acompanyar els malalts en l’aspecte sacramental, sinó difondre de moltes maneres la força salvadora i guaridora, a l’estil de Jesús. Això ve a dir que tota la comunitat cristiana, que vol ser una prolongació de Jesús, ha d’acompanyar i portar la salut als vulnerables i fràgils de la societat.

Perquè la Pastoral de la Salut no és simplement visitar els malalts i els qui reclamen la presència guaridora de l’Església al seu costat, sinó també promoure iniciatives per pal·liar la soledat a través de la caritat envers les persones i els col·lectius més afectats per tal situació. Aquest és l’objectiu que neix de la mateixa essència de l’actuació de Jesús.

Els agents de la Pastoral de la Salut són membres de l’Església que juguen un paper vital: l’acompanyament, la cura en el pla integral.

L’acompanyament podria definir-se com una manera de pal·liar la vulnerabilitat humana. Aquest acompanyament té el rostre de sacerdots, religiosos, religioses, diaques, laics, laiques i voluntaris compromesos a tornar la confiança a molts sofrents d’avui en dia.

La presència de l’Església al costat del qui sofreix (a la llar, a l’hospital, en els centres geriàtrics) comporta la comunió d’objectius, la complementarietat dels dons i l’esperit de col·laboració.

Per acabar, voldria fer present la pregària que s’ha fet des del bisbat de Vic en l’estampa que s’ha repartir conjuntament amb el cartell on hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Soledat, de la parròquia de la Soledat d’Igualada.