S’acosta el primer aniversari d'aquells dies que canviaren el nostre món. Era el dilluns 9 de març i, al vespre, a punt d’iniciar uns dies d’exercicis espirituals, vaig rebre l’scoop: cinc casos de Covid-19 a l’Hospital d’Igualada. En els següents cinc dies les notícies anaren empitjorant per moments a causa de la situació de pandèmia: la primera mort a la ciutat fou una persona assídua a la parròquia.
El dissabte els bisbes decretaven la suspensió del culte públic i s’inauguraven així unes setmanes insòlites per a la vida social i per a la vida de l’Església, que quedava confinada a les llars. L’endemà anaven arribant alguns feligresos, pocs, però sorpresos que toqués la campana i no hi hagués la missa vespertina. Era la primera vegada des de la Guerra Civil que passava. Foren unes setmanes insòlites de malaltia, mort, por i tancament total. Una Quaresma ambiental que acompanyava aquell temps litúrgic.
Les qüestions les han expressades molt bé els bisbes de Navarra i el País Basc: «La situació actual suscita moltes preguntes en el nostre interior: quin sentit té tot el que estem vivint? De quina manera ens sentim interpel·lats en les nostres conviccions més profundes? Com realitzar una lectura creient d'aquesta crisi? Què espera Déu de nosaltres en aquests moments? Com ens il·lumina i ens guia en la situació actual?»
Pensaments en dies d’una situació social límit
Un moment de vulnerabilitat
Una situació de sofriment és una ocasió per a posar el creient davant el fet incontestable de la vulnerabilitat de la nostra condició humana i defugir per irreals els ídols de la complaença i del progrés humà: «Som conscients que, de sobte, el món ha canviat. Ho percebem d'una altra manera. Ens hem sentit fràgils i vulnerables. El “sereu com déus” que va ressonar en el pecat original d'Adam i Eva ha estat posat en evidència per un virus», diuen els bisbes. La vulnerabilitat ha fet redescobrir la necessitat de la pregària en moltes persones: és veritat que molts dels nostres contemporanis tenen una gran pobresa de recursos espirituals per a afrontar situacions dramàtiques. El trencament de la transmissió de la fe ha produit un buit que ha estat omplert, en part, per tota mena de teràpies espiritualistes de diversos orígens, però això no treu que una gran part de la població no tinguin cap ànsla trascendent —ni en la pràctica, ni en el llenguatge, ni en l’entorn— on agafar-se en moments d’angoixa. Experiències en aquest sentit, d’impotència i de necessitat d’ajuda o de certa nostàlgia de fe, s’han viscut entre el personal de l’Hospital d’Igualada.
Els problemes límit
La situació viscuda per moltes persones a Igualada i als voltants de la Conca d’Òdena era límit. Amb el teòleg Daniélou podriem dir que «els problemes límit —com el mal dels innocents— mai no “s’entenen" (no n’esgoto el contingut amb la raó), sinó que haig d’abraçar-los, viure'ls, acceptar-los, estimar-los…», i, afegiríem, fer-ne objecte de pregària. Quan la raó falla, és l’hora de l’oració, de posar els problemes en un horitzó més gran; el moment de fer conèixer grans testimonis de fe en grans moments de prova, com Etty Hillessum, noia que morí en un camp de concentració i de la qual he utilitzat els textos en aquest temps
de pandèmia. Ella digué, en el mateix sentit: «És desitjable que a la raó s’afegeixi un altre exercici: que a la ratio, dient-ho en llatí, s’afegeixi la oratio.»
L’essencial de la vida
També l’experiència del confinament és un moment idoni per a descobrir els ídols que tempten l’ésser humà: «en la cultura predominant, el primer lloc és ocupat per l'exterior, allò immediat, allò visible, allò ràpid, allò superficial, allò provisori. La realitat cedeix el lloc a l’aparença», diu el Papa. El confinament radical va donar lloc a actituds d’austeritat, d’essencialitat que conviden a valorar les coses importants per damunt de les contingents. El confinament pot ser una ocasió important per a fixar-nos en allò que dona més sentit a la nostra existència i allò que és accessori: la fe, la vida, la família, l’amistat… És el terreny propici per a una «metanoia» personal, de renovar les opcions fonamentals. És una ocasió propícia per a fer el que ens demanava el papa Francesc: «L'anunci es concentra en allò essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i al mateix temps el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre profunditat i veritat, i així es torna més contundent i radiant.»
Fou especialment adequada la coincidència de la Setmana Santa, quan es permeté d’il·luminar la situació present amb el misteri pasqual, fent que la ressonància humana dels esdeveniments finals de la vida de Crist — sofriment, dolor, passió, mort i resurrecció— il·luminessin també els sofriments, els dolors, la mort i el desig de vida i esperança que ha experimentat el poble cristià.
Xavier Bisbal i Talló, prev.