La conversió pastoral és un dels temes fonamentals en la «nova etapa evangelitzadora» que avui l’Església és cridada a promoure perquè les comunitats cristianes siguin centres que impulsin cada vegada més la trobada amb Crist.
Aquesta conversió missionera, que condueix naturalment també a una reforma de les estructures, implica en manera particular la parròquia, comunitat convocada entorn de la taula de la Paraula i de l’Eucaristia. Avui es troba en dificultats a causa de la cultura digital i de la mobilitat, que fan que els vincles territorials siguin menys perceptibles.
El document demana anar més enllà del criteri territorial i prendre com a punt de referència el tema de l’evangelització; si no la parròquia corre el risc de fer-se autoreferencial i d'esclerotizar-se, proposant experiències desproveïdes de sabor evangèlic i d’impuls missioner, qui sap si destinades només a petits grups.
La renovació de l’evangelització, més que del criteri territorial, parteix de la parròquia com una comunitat d’adopció.
És necessari identificar perspectives que permetin la renovació de les estructures parroquials «tradicionals» en clau missionera. Aquest és el cor de la desitjada conversió pastoral, que ha d’afectar l’anunci de la Paraula de Déu, la vida sacramental i el testimoniatge de la caritat; això és, els àmbits essencials en els quals la parròquia creix i es conforma amb el Misteri en el qual creu.
L’acció pastoral ha d’anar més enllà de la mera delimitació territorial de la parròquia, per a trasparentar més clarament la comunió eclesial a través de la sinergia entre ministeris i carismes i, igualment, estructurar-se com una «pastoral de conjunt» al servei de la diòcesi i la seva missió.
Es tracta d’una acció pastoral que, a través d’una col·laboració efectiva i vital entre preveres, diaques, persones consagrades i laics, així com entre les diverses comunitats parroquials de la mateixa àrea o regió, es preocupa d’identificar conjuntament les preguntes, dificultats i desafiaments respecte de l’evangelització, tractant d’integrar vies, instruments, propostes i mitjans adequats per a afrontar-los.
La celebració del misteri eucarístic és el moment substancial de la constitució de la comunitat parroquial. L’Església adverteix la necessitat de redescobrir la iniciació cristiana, que genera una nova vida, perquè s’insereix en el misteri de la vida mateixa de Déu. És un camí que no té interrupció ni està vinculat només a celebracions o a esdeveniments, perquè no se cenyeix principalment al deure de realitzar un «ritu de pas», sinó únicament a la perspectiva del permanent seguiment de Crist. En aquest context, pot ser útil establir itineraris mistagògics que realment afectin l’existència.
L’estil dels santuaris
No poden ser aliens a la parròquia l’«estil espiritual i eclesial dels santuaris» —veritables llocs missioners— caracteritzat per l’acolliment, la vida d’oració i el silenci que dóna descans a l’esperit, així com per la celebració del sagrament de la reconciliació i el servei als pobres. Els pelegrinatges que les comunitats parroquials realitzen a diversos santuaris són mitjans preciosos per a créixer en comunió fraterna i, en tornar a casa, fan que els espais de vida quotidiana siguin més oberts i acollidors.
En aquest sentit, es pot dir que un santuari reuneix el conjunt de característiques i de serveis que, anàlogament, també una parròquia ha de tenir, representant per a molts creients la meta desitjada de la seva recerca interior i el lloc on es troba amb el rostre de Crist misericordiós i amb una Església acollidora.
Veure vídeo resum aquí.
Veure el document de la instrucció aquí.