La Maria Carme (Vic, 1954), quan era petita, volia ser missionera, però quan va anar creixent s’ho va treure del cap; li agradava més sortir amb les amigues que la vida espiritual.
En els anys de la dictadura era obligat fer el «servei social» femení i Tresserras el començà a fer a Sant Tomàs atenent persones amb discapacitat. Li van faltar dues setmanes per a completar el servei i va ser quan, contra el seu desig, les va fer a la residència que les Germanetes dels Pobres tenen a Vic. Això va ser providencial, perquè fou amb les Germanetes i els pelegrinatges a Lurdes de França que la Maria Carme anà descobrint el seu esperit de servei i que li agradava cuidar els avis i els malalts. A Lurdes va sentir la crida vocacional i el gust per l’oració.
La vigatana va fer el noviciat a Madrid i en 1976, quan el va acabar i es pensava que l’enviarien a l’Àfrica, va tenir una decepció, perquè la van destinar a Barcelona. Finalment, en 1985, arribà el primer destí de missionera, Nova Caledònia, on, en dues etapes diferents, hi va estar setze anys. A l’arxipèlag de l’oceà Pacífic hi ha moltes ètnies que formen tribus diferents. La Maria Carme explica: «Sempre intentem d'entrar en la cultura nadiua i no tenir en compte quina és la religió de les persones que atenem ni intentem que es converteixin al catolicisme.»
Fa cinquanta anys, les Germanetes dels Pobres van fundar una casa a l'illa de Samoa, on Tresserras està destinada des de fa quatre anys. Actualment a la comunitat de Samoa són 8 germanes: 2 de Samoa, 3 de l’Índia, 1 de la Xina, 1 de l’Àfrica i 1 de Vic. La Maria Carme explica el seu dia a dia: «Ens llevem a les cinc del matí i resem laudes. Llavors fem la higiene dels avis; en tenim 47 i només 2 caminen. Com que hi fa tanta calor, els hem de dutxar dos cops al dia. Després de missa —hi anem tots, els avis també— i esmorzar, cada germana es dedica a la tasca que té assignada.» A part de tenir cura dels avis que viuen a la residència, les germanes van per tota l’illa a visitar i cuidar tots els avis que estan malalts i també els proveeixen d’aliments i altres productes de necessitat.
Maria Carme Tresserras recomana als joves que senten la crida de Déu que «preguin i la segueixin. Seguir la crida de Déu és una aventura, és experiència, és plenitud. La vocació és un do».
