LES PARAULES DE LA VOCACIÓ, IV Diumenge de Pasqua
Benvolguts germans i germanes,
El 4 d’agost de l’any passat, en el 160 aniversari de la mort del sant Rector d’Ars, vaig voler oferir una Carta als preveres, que per la crida que el Senyor els va fer gasten la vida cada dia al servei del poble de Déu.
En aquella ocasió vaig triar quatre paraules clau —dolor, gratitud, coratge i lloança— per donar les gràcies als preveres i donar suport al seu ministeri. Considero que avui, en aquesta 57a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, aquelles paraules es poden reprendre i adreçar a tot el poble de Déu, a la llum d’un passatge evangèlic que ens explica l’experiència singular de Jesús i Pere durant una nit de tempesta al llac de Tiberíades (cf. Mt 14,22-33).
Després de la multiplicació dels pans, que havia entusiasmat la multitud, Jesús va ordenar als seus que pugessin a la barca i el precedissin cap a l’altra riba mentre ell acomiadava la gent. La imatge d’aquesta travessada del llac evoca d’alguna manera el viatge de la nostra existència. Efectivament, la barca de la nostra vida avança lentament, sempre inquieta perquè cerca un desembarcament feliç, disposada a afrontar els riscos i les oportunitats de la mar, encara que també espera rebre del timoner un canvi de direcció que la posi finalment en el rumb adequat. Però a vegades pot perdre’s, pot deixar-se enlluernar per il·lusions en comptes de seguir el far lluminós que la condueix a port segur, o és reptada pels vents contraris de les dificultats, els dubtes i les pors.
També passa així en el cor dels deixebles. Ells, que són cridats a seguir el Mestre de Natzaret, han de decidir-se a passar a l’altra riba, apostant de manera valenta per abandonar les seves seguretats i anar rere les petjades del Senyor. Aquesta aventura no és pacífica: arriba la nit, bufa el vent contrari, la barca és sacsejada per les onades, i la por de no aconseguir-ho i de no estar a l’altura de la crida amenaça d’enfonsar-los.
Però l’Evangeli ens diu que en l’aventura d’aquest viatge difícil no estem sols. El Senyor, gairebé anticipant l’aurora enmig de la nit, va caminar sobre les aigües agitades i va aconseguir els deixebles, va convidar Pere a anar al seu encontre sobre les aigües, el va salvar quan va veure que s’enfonsava i, finalment, va pujar a la barca i va fer calmar el vent.
Així doncs, la primera paraula de la vocació és gratitud. Navegar en la direcció correcta no és una tasca confiada únicament als nostres esforços, ni depèn només de les rutes que nosaltres escollim. La nostra realització personal i els nostres projectes de vida no són el resultat matemàtic del que decidim dins un «jo» aïllat; al contrari, són, per damunt de tot, la resposta a una crida que ve de dalt. És el Senyor qui ens concedeix en primer lloc la valentia per a pujar a la barca i ens indica la riba cap on hem de dirigir-nos. És ell qui, quan ens crida, es converteix també en el nostre timoner per acompanyar-nos, mostrar-nos la direcció, impedir que ens quedem embarrancats en els esculls de la indecisió i fer-nos capaços de caminar fins i tot per damunt de les aigües agitades.
Qualsevol vocació neix de la mirada amorosa amb què el Senyor va venir al nostre encontre, potser just quan la nostra barca era sacsejada enmig de la tempesta. «La vocació, més que una elecció nostra, és resposta a una crida gratuïta del Senyor» (Carta als preveres, 4 agost 2019); per això, arribarem a descobrir-la i a abraçar-la quan el nostre cor s’obri a la gratitud i sàpiga acollir el pas de Déu en la nostra vida.
Quan els deixebles van veure que Jesús s’acostava caminant sobre les aigües, van pensar que era un fantasma i van tenir por. Però de seguida Jesús els va tranquil·litzar amb una paraula que sempre ha d’acompanyar la nostra vida i el nostre camí vocacional: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por» (v. 27). Aquesta és precisament la segona paraula que vull donar-vos: coratge.
Allò que sovint ens impedeix de caminar, créixer, triar el camí que el Senyor ens indica són els fantasmes que s’agiten en el nostre cor. Quan som cridats a deixar la nostra riba segura i abraçar un estat de vida —com el matrimoni, l’orde sacerdotal, la vida consagrada—, la primera reacció la representa sovint el «fantasma de la incredulitat»: No és possible que aquesta vocació sigui per a mi; serà realment el camí encertat? El Senyor em demana això justament a mi?
I, de mica en mica, creixen en nosaltres tots aquests arguments, justificacions i càlculs que ens fan perdre l’impuls, que ens confonen i ens deixen paralitzats en el punt de partença: creiem que ens equivoquem, que no estem a l’altura, que simplement hem vist un fantasma que hem de foragitar.
El Senyor sap que una opció fonamental de vida —com casar-se o consagrar-se de manera especial al seu servei— requereix valentia. Ell coneix les preguntes, els dubtes i les dificultats que agiten la barca del nostre cor, i per això ens assegura: «No tinguis por, jo estic amb tu!» La fe en la seva presència, que ens ve a l’encontre i ens acompanya, encara que la mar estigui agitada, ens allibera d’aquella accídia que ja vaig tenir l’oportunitat de definir com «tristesa esdolceïda» (Carta als preveres, 4 agost 2019), és a dir, aquella insipidesa interior que ens bloqueja i no ens deixa assaborir la bellesa de la vocació.
A la Carta als preveres vaig parlar també del dolor, però aquí voldria traduir d’una altra manera aquesta paraula i referir-me a la fatiga. Qualsevol vocació implica un compromís. El Senyor ens crida perquè vol que siguem com Pere, capaços de posar-la al servei de l’Evangeli, en les maneres concretes i quotidianes que ell ens mostra, i especialment en les diferents formes de vocació laïcal, presbiteral i de vida consagrada. Però nosaltres som com l’Apòstol: tenim desig i empenta, encara que, al mateix temps, estem marcats per debilitats i temors.
Si deixem que ens aclapari la idea de la responsabilitat que ens espera —en la vida matrimonial o en el ministeri sacerdotal— o les adversitats que es presentaran, llavors apartarem la mirada de Jesús ràpidament i, com Pere, correrem el risc d’enfonsar-nos. Al contrari, malgrat les nostres fragilitats i carències, la fe ens permet caminar a l’encontre del Senyor ressuscitat i també vèncer les tempestes. En efecte, ell ens allarga la mà quan el cansament o la por amenacen d’enfonsar-nos, i ens dona l’impuls necessari per a viure la nostra vocació amb alegria i entusiasme.
Finalment, quan Jesús va pujar a la barca, el vent va amainar i les onades es van calmar. És una bonica imatge d’allò que el Senyor obra en la nostra vida i en els tràfecs de la història, de manera especial quan travessem la tempesta. Ell ordena que els vents contraris parin i que les forces del mal, de la por i de la resignació no tinguin més poder sobre nosaltres.
En la vocació específica que som cridats a viure, aquests vents poden esgotar-nos. Penso en els qui assumeixen tasques importants en la societat civil, en els esposos, que —no sense raó— m’agrada d’anomenar «els valents», i especialment en els qui abracen la vida consagrada i el presbiterat. Conec les vostres fatigues, les soledats que a vegades aclaparen el vostre cor, el risc de la rutina que de mica en mica apaga el foc ardent de la crida, el pes de la incertesa i de la precarietat del nostre temps, la por al futur. Coratge, no tingueu por! Jesús és al costat nostre i, si el reconeixem com l’únic Senyor de la nostra vida, ell ens dona la mà i ens subjecta per a salvar-nos.
I llavors, encara enmig de l’onatge, la nostra vida s’obre a la lloança. Aquesta és la darrera paraula de la vocació, i vol ser també una invitació a cultivar l’actitud interior de la benaurada Verge Maria. Ella, agraïda per la mirada que Déu li va adreçar, va abandonar amb fe les seves pors i el seu torbament, va abraçar amb valentia la crida i va fer de la seva vida un cant etern a la lloança al Senyor.
Estimats germans, particularment en aquesta Jornada, com també en l’acció pastoral ordinària de les nostres comunitats, desitjo que l’Església recorri aquest camí al servei de les vocacions obrint bretxes en el cor dels fidels, per tal que cadascun pugui descobrir amb gratitud la crida de Déu en la seva vida, trobar la valentia de dir-li «sí», vèncer la fatiga amb la fe en Crist i, finalment, oferir la pròpia vida com un càntic de lloança a Déu, als germans i al món sencer. Que la Mare de Déu ens acompanyi i intercedeixi per nosaltres.
Franciscus
Roma, Sant Joan del Laterà, 8 de març de 2020, II Diumenge de Quaresma
